DGAIA, Tutora legal i mare abandònica. Menors No Acompanyats a Catalunya REVISTA MASALA 46 ABRIL 2009 http://menoressolos.blogspot.com/2009/04/dgaia-tutora-legal-i-mare-abandonica.html Les Nacions Unides adopten el 1989 la Convenció dels Drets de l'Infant i l'Estat espanyol la ratifica el 1990. El 1996 s'aprova la Llei Orgànica 1/96 de Protecció Jurídica del Menor, que garanteix a tot l'Estat la protecció dels menors d'edat. La legislació d'Estrangeria, malgrat que ens pesi, també es fonamental en el cas d'aquests menors. A Catalunya, la protecció de la infància i l'adolescència mai ha estat un tema d'interès ni prioritat nacional i la base legal catalana és un refregit de més de vint accions legislatives entre lleis, decrets i altres, que en fan una legislació d'infància complicada, enrevessada i incompleta. Des de fa tres anys s'està discutint al Parlament la nova Llei de la Infància, però temem que serà també una llei molt inconcreta que no resoldrà l'actual ambigüitat legislativa. De tota manera, la LO 1/96 és de rang superior i molt clara en aspectes fonamentals.
Els Menors No Acompanyats (MNA) que són les persones menors de divuit anys i nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense la protecció d'un familiar o persona adulta responsable que habitualment se'n faci càrrec de la seva Tutela. La manca d'aquesta persona adulta responsable comporta el Desemparament del menor, fet fonamental per a la intervenció de la protecció pública. La Generalitat té competència exclusiva respecte la protecció de menors i de la gestió de les institucions públiques destinades a la seva Tutela. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), depenent del Departament d'Acció Social de la Generalitat, és per tant la Tutora legal dels infants desemparats a Catalunya. Si la situació és de desatenció i indefensió per als menors catalans, quina deu ser la realitat per als menors estrangers. La llavors consellera de justícia Núria de Gispert (UDC) declarava el 2001 que els menors immigrants "no són nostres ni són responsabilitat nostra". El 2001 també els grups parlamentaris en ple, en la veu de la diputada Marina Geli (actual consellera de Salut) ens deia que a Catalunya Govern i oposició mai es barallarien per temes d'infància ni pels menors immigrants. La DGAIA sempre ha trobat excuses i raons per a no declarar el Desemparament (un fet objectiu segons la Llei) i no assumir la Tutela. La DGAIA de CiU es va inventar la "tutela en suspens", terme i concepte inexistent en la legislació. La DGAIA del Tripartit afirma que aquests menors no estan desemparats, confonent el fet que tinguin uns pares curosos al seu país d'origen amb el fet objectiu que a Catalunya estan sols, desemparats. D'aquesta manera, si la DGAIA no declara el Desemparament no té perquè assumir la Tutela, quan en realitat l'assumeix ja que acull aquests menors desemparats als seus centres. Aquestes irregularitats deixen l'infant en una situació de llimb legal i d'inexistència identitària, a més de suposar un continu maltractament institucional (tipificat com a delicte) en la vida diària del menor. El gran fracàs del sistema de protecció, tant amb infants catalans com amb estrangers, el trobem als 18 anys quan un alt percentatge d'adolescents arriben a la majoria d'edat amb un alt grau de vulnerabilitat.
Els menors no acompanyats no han estat mai una sorpresa. El primer infant que la DGAIA registra com a MNA és el 1994. L'arribada de MNA evidencia les mancances en matèria de protecció de menors i de recursos destinats a la infància desemparada. El 1998 un reportatge en premsa desvetlla a la societat l'existència d'uns 200 infants marroquins vivint als carrers de Barcelona. La DGAIA no va actuar i l'ajuntament va enviar-hi una brigada de neteja que va retirar els matalassos, la roba i les propietats dels nens, continuant aquests en situació de carrer. A partir d'aquí es comença a parlar del tema i el març del 1999 totes les administracions signen l'Acord Interinstitucional que estableix les bases que han marcat la gestió política i l'actuació de la DGAIA amb els MNA. Aquest acord instaura la discriminació, l'estigmatització i les argúcies legals, doncs consisteix en la creació de sistemes i recursos separats per als menors estrangers i la resta, a la vegada que es fomenten tòpics i estereotips que es resumeixen en les paraules del subdelegat del Govern estatal, Eduard Planells, que l'abril de 2007 deia que tots els MNA marroquins eren predelinqüents. Fruit d'aquesta estratègia de suposada especialització, en veritat discriminació, són els centres de dia, els albergs nocturns, les pensions i habitacions llogades a tercers, que no asseguren la Guarda, la seguretat ni l'acció educativa dels nens. Aquest tipus de recursos no existien abans i es van crear només per a menors estrangers. La massificació i els macrocentres, no desconeguda a Catalunya, sublima als centres per a menors estrangers.
Un principi en la protecció de menors, és que ha d'evitar-se la separació de l'infant de la seva família, en la mesura que sigui possible, i que s'ha d'intentar que l'infant hi torni, també dins del possible. En el cas dels menors no acompanyats, estrangers, aquest principi comportar que s'hagi de tenir en compta la repatriació del menor, sigui a la seva família (reagrupació familiar en origen) o al sistema de protecció del seu país. En aquest punt hem de tenir en compte que els països d'origen d'aquests menors no compten ni amb la legislació adequada ni amb sistemes de protecció de la infància. La Generalitat va repatriar el 2005 quinze infants i disset el 2006, el 2007 van ser dues repatriacions i altres tres van ser interrompudes per les denúncies del Col·lectiu DRARI. El 2008 no ha tingut lloc cap repatriació. En el conjunt de l'Estat, fins el 2007, hi ha hagut més d'un centenar de repatriacions per any, la major part a la comunitat de Madrid. Els mateixos menors veuen manca de criteri i les incoherències en la manera de plantejar i portar a terme la repatriació. A l'Estat espanyol la repatriació es considera una mesura de protecció de l'infant, però en canvi, al Marroc emigrar il·legalment és un delicte penal a partir dels deu anys d'edat, que pot comportar penes de cinc anys de presó i fins a 3.000 euros de multa en els adults. A Catalunya tenen lloc dos tipus de repatriacions: la forçosa, sense consentiment ni coneixement del menor ni de la família i amb mesures policials, i la voluntària a través d'un programa engegat per la Generalitat el 2005 amb el nom Catalunya-Magrib. Recentment, la consellera d'Acció Social, Carme Capdevila (ERC), ha reconegut el fracàs d'aquest programa ja que, en quatre anys i amb dos milions d'euros de pressupost, diu que només set menors han retornat voluntàriament. Segons les nostres informacions, són quatre els menors repatriats i altres cinc més que mai han emigrat, els que s'han acollit al programa residencial. Aquest programa s'ha ideat, gestat i es desenvolupa amb un total desconeixement del Marroc i de la realitat social dels MNA, sense la participació dels professionals del sistema de protecció català, i amb una volguda i prepotent descoordinació amb entitats i institucions catalanes, espanyoles i marroquines. Aquest programa fa una barreja no resolta entre protecció de la infància i cooperació al desenvolupament, amb dos milions d'euros finançats la major part per la UE, sense control tècnic i econòmic independent.
La repatriació no es transmet a l'infant com a un dret i un benefici, sinó que és usada per la DGAIA com una perversa estratègia sistemàtica, en forma d'amenaça quotidiana, durant mesos, per tal de foragitar els menors del sistema de protecció i de Catalunya, de manera que molts menors passen temporades en situació de carrer i en altres comunitats. La decisió de repatriar el menor és presa de forma discrecional i sense el preceptiu informe social adequat i trepitjant drets com la tutela judicial efectiva, informació i comunicació adequada, el dret a ser escoltat o la inviolabilitat del domicili. L'infant és lliurat a la policia marroquina, detingut uns dies en calabós entre adults, condemnat per emigració clandestina i queda en absoluta desprotecció al seu país, sovint amb el rebuig del seu entorn, sovint en situació de carrer, i gairebé sempre torna a intentar la migració clandestina des del port de Tànger, principalment. El novembre de 2007, arran de les denúncies que fem al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble, aquest últim diu que les 74 repatriacions en marxa a Barcelona a data de juliol 2007 són inadequades i que s'han d'anul·lar i reconsiderar. Potser la crítica amb més pes de les rebudes fins ara és la que ha realitzat UNICEF (l'organisme de l'ONU encarregat de la protecció de la infància) que desaconsella rotundament la construcció de centres d'acollida al Marroc per a menors retornats per Espanya perquè "existeix un gran risc d'aplicar intensament les mesures de reagrupament o repatriació de la majoria dels menors no acompanyats sense garantir la salvaguarda del seu interès superior". Afirma que "el millor per a l'adolescent és que es reintegri a la seva família al Marroc i si no, ha de ser integrat allí on ha decidit emigrar per solucionar un problema de pobresa". Assenyala a més la "prioritat de les prioritats: acabar amb els maltractaments als menors retornats en les comissaries" del Marroc. Durant el 2008 hem atès 25 menors no acompanyats en la seva repatriació, els hem acompanyat en els tràmits per a recórrer la resolució de repatriació i l'obtenció d'assistència jurídica, fet que mai s'havia donat a Catalunya. La DGAIA ha reaccionat a aquesta situació amb canvi de normatives als centres perquè els nois no tinguessin horaris adequats per a que poguessin realitzar els tràmits, amb la sol·licitud d'un segon advocat d'ofici i finalment, quan arribava la data dels judicis, canviant la proposta i renunciant a la repatriació, de manera que acaben per no celebrar-se els judicis i sense que la Tutela judicial es pugui pronunciar sobre si el procés s'ha realitzat d'acord a Dret i a l'Interès Superior de l'Infant. Ens queda molt per a ser un país plenament democràtic i modern que es prengui l'Infant com a prioritat nacional.
Els Menors No Acompanyats (MNA) que són les persones menors de divuit anys i nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense la protecció d'un familiar o persona adulta responsable que habitualment se'n faci càrrec de la seva Tutela. La manca d'aquesta persona adulta responsable comporta el Desemparament del menor, fet fonamental per a la intervenció de la protecció pública. La Generalitat té competència exclusiva respecte la protecció de menors i de la gestió de les institucions públiques destinades a la seva Tutela. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), depenent del Departament d'Acció Social de la Generalitat, és per tant la Tutora legal dels infants desemparats a Catalunya. Si la situació és de desatenció i indefensió per als menors catalans, quina deu ser la realitat per als menors estrangers. La llavors consellera de justícia Núria de Gispert (UDC) declarava el 2001 que els menors immigrants "no són nostres ni són responsabilitat nostra". El 2001 també els grups parlamentaris en ple, en la veu de la diputada Marina Geli (actual consellera de Salut) ens deia que a Catalunya Govern i oposició mai es barallarien per temes d'infància ni pels menors immigrants. La DGAIA sempre ha trobat excuses i raons per a no declarar el Desemparament (un fet objectiu segons la Llei) i no assumir la Tutela. La DGAIA de CiU es va inventar la "tutela en suspens", terme i concepte inexistent en la legislació. La DGAIA del Tripartit afirma que aquests menors no estan desemparats, confonent el fet que tinguin uns pares curosos al seu país d'origen amb el fet objectiu que a Catalunya estan sols, desemparats. D'aquesta manera, si la DGAIA no declara el Desemparament no té perquè assumir la Tutela, quan en realitat l'assumeix ja que acull aquests menors desemparats als seus centres. Aquestes irregularitats deixen l'infant en una situació de llimb legal i d'inexistència identitària, a més de suposar un continu maltractament institucional (tipificat com a delicte) en la vida diària del menor. El gran fracàs del sistema de protecció, tant amb infants catalans com amb estrangers, el trobem als 18 anys quan un alt percentatge d'adolescents arriben a la majoria d'edat amb un alt grau de vulnerabilitat.
Els menors no acompanyats no han estat mai una sorpresa. El primer infant que la DGAIA registra com a MNA és el 1994. L'arribada de MNA evidencia les mancances en matèria de protecció de menors i de recursos destinats a la infància desemparada. El 1998 un reportatge en premsa desvetlla a la societat l'existència d'uns 200 infants marroquins vivint als carrers de Barcelona. La DGAIA no va actuar i l'ajuntament va enviar-hi una brigada de neteja que va retirar els matalassos, la roba i les propietats dels nens, continuant aquests en situació de carrer. A partir d'aquí es comença a parlar del tema i el març del 1999 totes les administracions signen l'Acord Interinstitucional que estableix les bases que han marcat la gestió política i l'actuació de la DGAIA amb els MNA. Aquest acord instaura la discriminació, l'estigmatització i les argúcies legals, doncs consisteix en la creació de sistemes i recursos separats per als menors estrangers i la resta, a la vegada que es fomenten tòpics i estereotips que es resumeixen en les paraules del subdelegat del Govern estatal, Eduard Planells, que l'abril de 2007 deia que tots els MNA marroquins eren predelinqüents. Fruit d'aquesta estratègia de suposada especialització, en veritat discriminació, són els centres de dia, els albergs nocturns, les pensions i habitacions llogades a tercers, que no asseguren la Guarda, la seguretat ni l'acció educativa dels nens. Aquest tipus de recursos no existien abans i es van crear només per a menors estrangers. La massificació i els macrocentres, no desconeguda a Catalunya, sublima als centres per a menors estrangers.
Un principi en la protecció de menors, és que ha d'evitar-se la separació de l'infant de la seva família, en la mesura que sigui possible, i que s'ha d'intentar que l'infant hi torni, també dins del possible. En el cas dels menors no acompanyats, estrangers, aquest principi comportar que s'hagi de tenir en compta la repatriació del menor, sigui a la seva família (reagrupació familiar en origen) o al sistema de protecció del seu país. En aquest punt hem de tenir en compte que els països d'origen d'aquests menors no compten ni amb la legislació adequada ni amb sistemes de protecció de la infància. La Generalitat va repatriar el 2005 quinze infants i disset el 2006, el 2007 van ser dues repatriacions i altres tres van ser interrompudes per les denúncies del Col·lectiu DRARI. El 2008 no ha tingut lloc cap repatriació. En el conjunt de l'Estat, fins el 2007, hi ha hagut més d'un centenar de repatriacions per any, la major part a la comunitat de Madrid. Els mateixos menors veuen manca de criteri i les incoherències en la manera de plantejar i portar a terme la repatriació. A l'Estat espanyol la repatriació es considera una mesura de protecció de l'infant, però en canvi, al Marroc emigrar il·legalment és un delicte penal a partir dels deu anys d'edat, que pot comportar penes de cinc anys de presó i fins a 3.000 euros de multa en els adults. A Catalunya tenen lloc dos tipus de repatriacions: la forçosa, sense consentiment ni coneixement del menor ni de la família i amb mesures policials, i la voluntària a través d'un programa engegat per la Generalitat el 2005 amb el nom Catalunya-Magrib. Recentment, la consellera d'Acció Social, Carme Capdevila (ERC), ha reconegut el fracàs d'aquest programa ja que, en quatre anys i amb dos milions d'euros de pressupost, diu que només set menors han retornat voluntàriament. Segons les nostres informacions, són quatre els menors repatriats i altres cinc més que mai han emigrat, els que s'han acollit al programa residencial. Aquest programa s'ha ideat, gestat i es desenvolupa amb un total desconeixement del Marroc i de la realitat social dels MNA, sense la participació dels professionals del sistema de protecció català, i amb una volguda i prepotent descoordinació amb entitats i institucions catalanes, espanyoles i marroquines. Aquest programa fa una barreja no resolta entre protecció de la infància i cooperació al desenvolupament, amb dos milions d'euros finançats la major part per la UE, sense control tècnic i econòmic independent.
La repatriació no es transmet a l'infant com a un dret i un benefici, sinó que és usada per la DGAIA com una perversa estratègia sistemàtica, en forma d'amenaça quotidiana, durant mesos, per tal de foragitar els menors del sistema de protecció i de Catalunya, de manera que molts menors passen temporades en situació de carrer i en altres comunitats. La decisió de repatriar el menor és presa de forma discrecional i sense el preceptiu informe social adequat i trepitjant drets com la tutela judicial efectiva, informació i comunicació adequada, el dret a ser escoltat o la inviolabilitat del domicili. L'infant és lliurat a la policia marroquina, detingut uns dies en calabós entre adults, condemnat per emigració clandestina i queda en absoluta desprotecció al seu país, sovint amb el rebuig del seu entorn, sovint en situació de carrer, i gairebé sempre torna a intentar la migració clandestina des del port de Tànger, principalment. El novembre de 2007, arran de les denúncies que fem al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble, aquest últim diu que les 74 repatriacions en marxa a Barcelona a data de juliol 2007 són inadequades i que s'han d'anul·lar i reconsiderar. Potser la crítica amb més pes de les rebudes fins ara és la que ha realitzat UNICEF (l'organisme de l'ONU encarregat de la protecció de la infància) que desaconsella rotundament la construcció de centres d'acollida al Marroc per a menors retornats per Espanya perquè "existeix un gran risc d'aplicar intensament les mesures de reagrupament o repatriació de la majoria dels menors no acompanyats sense garantir la salvaguarda del seu interès superior". Afirma que "el millor per a l'adolescent és que es reintegri a la seva família al Marroc i si no, ha de ser integrat allí on ha decidit emigrar per solucionar un problema de pobresa". Assenyala a més la "prioritat de les prioritats: acabar amb els maltractaments als menors retornats en les comissaries" del Marroc. Durant el 2008 hem atès 25 menors no acompanyats en la seva repatriació, els hem acompanyat en els tràmits per a recórrer la resolució de repatriació i l'obtenció d'assistència jurídica, fet que mai s'havia donat a Catalunya. La DGAIA ha reaccionat a aquesta situació amb canvi de normatives als centres perquè els nois no tinguessin horaris adequats per a que poguessin realitzar els tràmits, amb la sol·licitud d'un segon advocat d'ofici i finalment, quan arribava la data dels judicis, canviant la proposta i renunciant a la repatriació, de manera que acaben per no celebrar-se els judicis i sense que la Tutela judicial es pugui pronunciar sobre si el procés s'ha realitzat d'acord a Dret i a l'Interès Superior de l'Infant. Ens queda molt per a ser un país plenament democràtic i modern que es prengui l'Infant com a prioritat nacional.
______________________________________________________________________________
Col•lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com
www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
XARXA-RED-SAREA-XABACA :
http://www.menoressolos.blogspot.com
Per deixar de rebre correu escriu al remetent.Para dejar de recibir correo escribe al remitente
Col•lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com
www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
XARXA-RED-SAREA-XABACA :
http://www.menoressolos.blogspot.com
Per deixar de rebre correu escriu al remetent.Para dejar de recibir correo escribe al remitente
