dijous, de gener 19, 2012
H. Sr. Andreu Mas-Colell torna a insultar els treballadors socials
Diu que si no haguessin intervingut amb el PIRMI en comptes de cobrar-lo els que ho necessiten ho cobrarien els més llestos.
diumenge, de febrer 27, 2011
Programa de millores en la prevenció del consum de drogues en els centres de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència. Article elaborat per Maria José Morcillo, metgessa del Servei de Planificació i Avaluació de la Direcció G
http://www.gencat.cat/bsf/publica/butlletiDGAIA/num46/programa-de-millores-en-la-prevencio.htm
Programa de millores en la prevenció del consum de drogues en els centres de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència
Article elaborat per Maria José Morcillo, metgessa del Servei de Planificació i Avaluació de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, del Departament de Benestar Social i Família, i Rosa Suárez, directora del Centre d'Estudis sobre la Promoció de la Salut.
Introducció
L'objectiu d'aquest article és donar a conèixer el Programa de prevenció del consum de drogues pensat i dissenyat per als joves residents en centres de protecció. Aquest programa es va iniciar en els centres de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (d'ara endavant DGAIA) l'any 2007 i es pot considerar pioner de tot l'Estat espanyol. En l'elaboració del Programa, s'ha tingut en compte el coneixement científic sobre algunes qüestions relacionades amb la prevenció que reconeix la naturalesa multicausal del consum de drogues, ja que hi conflueixen una gran quantitat de factors de caràcter personal i social anomenats factors de risc (l'edat d'inici, l'actitud positiva respecte a les drogues, els amics consumidors i favorables al consum, les actituds familiars i la implicació en la conducta del consum, l'abús i la disponibilitat de les drogues, els trastorns de conducta, l'abús físic sexual o emocional, la baixa autoestima, el baix compromís escolar, etc.). Així mateix, es potencia el treball dels factors anomenats de protecció, que atenuen la influència d'aquells (les creences saludables i actituds negatives envers les drogues, la resistència a la pressió d'iguals en l'ús de drogues, l'actitud clara dels iguals del rebuig de drogues, les creences saludables i els estàndards clars de conducta respecte a les drogues, el descens d'accessibilitat, la pressió de grup i en contra del seu ús, la implicació prosocial, el sentit positiu d'un mateix, les habilitats socials i l'afrontament social, i l'autoacceptació).
Els joves residents en els centres de la DGAIA presenten un elevat nombre de factors de risc provinents de l'entorn familiar i social en què han estat immersos. Tenint en compte aquests factors, podem pressuposar que hi haurà una major vulnerabilitat davant d'una oferta de consum de drogues. Un estudi en què s'analitzen les necessitats en relació amb la prevenció de les drogodependències en els centres de protecció i reforma de les comunitats autònomes de Madrid, Navarra, País Basc i Catalunya, dut a terme l'any 2004 pel Centre d'Estudis sobre Promoció de la Salut (CEPS), presenta dades que confirmen aquesta hipòtesi .
SEGUEIX...dilluns, de febrer 21, 2011
Concentració DAVANT LA DGAIA DIVENDRES 25 DE FEBRER A LES 12:00 HORES
L'any 2009 la DGAIA va expulsar a molts menors subsaharians dels centres de menors per considerar-los adults. Aquests menors disposaven de passaports expedits per les seves ambaixades però la DGAIA no els donava per vàlids sense cap justificació.
Actualment molts d'aquests menors actualment gaudeixen d'una autorització de residència amb la data de naixement que constava al passaport i que la DGAIA no donava per vàlida. O sia l'Estat espanyol accepta el passaport i la DGAIA no...
Actualment la política de la DGAIA no ha canviat: els menors segueix essent expulsats dels centres de menors malgrat estar en possessió d'un passaport que acredita que són menors d'edat.
S'han presentat moltes queixes al Síndic de Greuges i al Defensor del Pueblo: ambdós organismes manifesten que és una actuació irregular per part de la DGAIA.
Aquesta vegada els menors tornen a dir PROU! i es concentren davant la DGAIA per donar a conèixer aquesta situació.
US ESPEREM!
Albert Parés Advocat Social
Actualment molts d'aquests menors actualment gaudeixen d'una autorització de residència amb la data de naixement que constava al passaport i que la DGAIA no donava per vàlida. O sia l'Estat espanyol accepta el passaport i la DGAIA no...
Actualment la política de la DGAIA no ha canviat: els menors segueix essent expulsats dels centres de menors malgrat estar en possessió d'un passaport que acredita que són menors d'edat.
S'han presentat moltes queixes al Síndic de Greuges i al Defensor del Pueblo: ambdós organismes manifesten que és una actuació irregular per part de la DGAIA.
Aquesta vegada els menors tornen a dir PROU! i es concentren davant la DGAIA per donar a conèixer aquesta situació.
US ESPEREM!
Albert Parés Advocat Social
ELS MENORS IMMIGRANTS SUBSAHARIANS DIUEN PROU!
CONCENTRACIÓ EL DIVENDRES 25 DE FEBRER DE 2011 A LES
12:00 DEL MIGDIA DAVANT LA DGAIA, (Av. Paral·lel 52)
CONCENTRACIÓ EL DIVENDRES 25 DE FEBRER DE 2011 A LES
12:00 DEL MIGDIA DAVANT LA DGAIA, (Av. Paral·lel 52)
CRAE SOLIDARI, una experiència per a compartir Genoveva Gorchs Corominas Directora del CRAE La Serra.
http://www.gencat.cat/bsf/publica/butlletiDGAIA/num45/crae-solidari.htm
CRAE SOLIDARI, una experiència per a compartir
Genoveva Gorchs Corominas Directora del CRAE La Serra, amb la col·laboració de l'Equip educatiumailto:ggorchs@fundacioprojecteivida.org
Qui som?
El CRAE La Serra, és un centre residencial d'acció educativa, col·laborador de la DGAIA i gestionat per Fundació Projecte i Vida. Està situat als afores del poble de Taradell, a la comarca d'Osona, en un entorn rural però alhora molt a prop de la ciutat de Vic, la qual cosa ens permet gaudir dels avantatges d'un entorn privilegiat enmig de la natura i els recursos assistencials i educatius d'una ciutat.
Què fem?
Atenem 27 joves (nois i noies) de 12 a 18 anys que per diferents raons no poden viure amb la seva família i han de viure temporalment al nostre Centre. Els motius d'ingrés més freqüents d'aquests joves són els maltractes físics, psicològics i la negligència per part dels seus progenitors, abusos sexuals, consum d'alcohol i drogues o greus dificultats econòmiques dels pares, entre d'altres raons, o més d'una alhora.
Aquests joves estan sota la tutela de la DGAIA. Els professionals del Centre, com a guardadors, hem de proporcionar-los un context segur, nutritiu, protector, educatiu, terapèutic, hem de respondre a les seves necessitats de salut, emocionals, socials i educatives. Hem de treballar les diverses problemàtiques de forma individualitzada dirigint tots els esforços a aconseguir la màxima autonomia del jove, ja que aquest ha d'adquirir la capacitat de responsabilitzar-se de les seves accions i les seves conseqüències, responsabilitzar-se de la seva pròpia vida. Hem d'ajudar-los a prendre les seves decisions, han d'aprendre a resoldre situacions i satisfer les seves necessitats, a lluitar per superar dificultats, a conèixer i acceptar els seus límits, en definitiva, els hem d'ajudar a descobrir la importància de comprometre's a construir i assumir el seu propi projecte de vida, a saber què volen ser i què cal fer per aconseguir-ho. Hem de proporcionar als joves els recursos i habilitats necessaris per a una transició adequada a la vida adulta i poder iniciar una vida autònoma quan surten del centre, la majoria d'ells als 18 anys.
A causa de les circumstàncies que han viscut aquests joves, poden presentar diferents tipus de problemes als quals hem de respondre els professionals que en tenim cura. Els problemes més freqüents son: trastorns emocionals i de conducta, absentisme i baix rendiment escolar, mancances afectives, falta d'hàbits d'higiene, d'alimentació, etc., manca de seguretat en si mateixos, baixa autoestima, pors, en definitiva, hem d'abordar els possibles trastorns derivats de les greus carències i relacions afectives distorsionades.
Com ho fem?
El nostre principal objectiu educatiu és la integració dels joves residents a una vida social normalitzada amb prou garanties per poder tirar endavant amb els seus propis recursos, fent possible que el/la jove pugui mirar el futur amb il·lusió.
Per això el nostre projecte educatiu ofereix diferents programes educatius dirigits a proporcionar les eines necessàries per tal que el/la jove pugui assumir la seva autonomia personal i la plena integració social, basats en l'acompanyament del jove des del primer dia del seu ingrés i durant les diferents etapes del seu desenvolupament, adaptant cada programa al desenvolupament evolutiu del jove. Utilitzant, amb estreta coordinació, amb els recursos de la xarxa social normalitzada de la nostra comarca en tots els àmbits.
Una experiència que volem compartir: PROGRAMA CRAE SOLIDARI
L'estiu passat (2009) la previsió de nois i noies majors de 16 anys al Centre era força elevada, prevèiem tenir 17 joves en edat laboral. D'aquests, només 4 tenien feina, la resta acabaven les diferents formacions el mes de juny. La nostra prioritat és que els joves en edat laboral treballin i si poden ho compaginin amb ampliar o millorar el seu expedient acadèmic, però la realitat laboral a la nostra comarca i la greu crisi econòmica actual dificulta la incorporació dels nostres joves, que sovint tenen poca formació, al món laboral. Per això vàrem pensar en la possibilitat d'engegar un programa de voluntariat per als mesos d'estiu dirigit als majors de 16 anys, ja que vam pensar que, malgrat les reticències esperades, podia ser molt profitós per a ells.
Pensem que els joves que atenem són persones que tradicionalment han estat beneficiàries directes dels serveis socials, han estat i han vist les seves famílies a la banda dels usuaris de diferents serveis i, per tant, només han experimentat la situació de "ser ajudats". Creiem que amb una experiència de voluntariat passen a ser protagonistes actius que treballen per al benefici social i els pot proporcionar una experiència molt útil en diferents àmbits. Així doncs, l'any passat 2009 vàrem iniciar un nou programa pilot anomenat CRAE SOLIDARI. Els objectius que ens vàrem proposar per a aquest programa varen ser:
Àmbit personal:
- Estimular l'autoestima dels joves, el fet de sentir-se útils per als altres els pot ajudar a créixer i millorar com a persones.
- Relativitzar els seus problemes o situacions personals i familiars.
- Disminuir l'ansietat.
- Facilitar la plena integració i normalització dels joves residents.
- Desenvolupar actituds de gratitud, disponibilitat, servei, solidaritat i respecte.
Àmbit professional:
- Dotar els joves d'experiència que poden afegir als seus CV, i això els pot facilitar la incorporació al món laboral, molts empresaris valoren el treball voluntari per la iniciativa, la responsabilitat, etc. que comporta.
- Facilitar la integració tant social com professional.
Àmbit educatiu:
- Inculcar el valor de la solidaritat i de compromís envers la societat, el valor de l'agraïment.
- Descobrir el significat de la paraula altruisme.
- Conèixer altres realitats socials de diferents col·lectius desfavorits en risc d'exclusió social.
- Augmentar les relacions socials dels joves amb altres voluntaris.
Altres:
- Promoure el canvi de mentalitat de l'entorn dels joves tutelats, oferint una visió normalitzada dels joves i dels centres on viuen.
Inicialment vàrem contactar amb diferents entitats socials de la comarca sol·licitant la integració dels nostres joves en el seu programa de voluntariat. La nostra proposta va tenir un bon acolliment. Les entitats on van integrar aquests joves en els seus equips varen ser: Creu Roja, Banc d'Aliments, Tupí (menjador social), Casal Oller (residència d'avis), Fundació Projecte i Vida (Centres Oberts), Gossera de Taradell, Protecció Civil (Ajuntament de Taradell), Casal de Nens del Raval i Residència de Disminuïts Riudeperes.
Pel que fa als joves, en un principi la proposta no els va semblar del tot bé, ens deien que les vacances són per descansar, que ells no volien treballar gratis, que ja havien acabat el curs i ara els tocava divertir-se, que no en traurien cap profit, etc.
Des del primer moment l'equip educatiu va fer una tasca excel·lent en el convenciment i l'acompanyament dels joves en aquesta experiència de voluntariat, varen ser creatius alhora de trobar contrapartides que els ajudés a decidir lliurement, a reflexionar-hi i a responsabilitzar-se de la seva decisió, a fer-los conscients dels beneficis individuals i col·lectius.
Hem de dir que el primer any no va ser una tasca fàcil, ja que la reticència dels joves era important, però la il·lusió, l'entusiasme i el convenciment dels educadors va vèncer els entrebancs esperats. Durant la realització del programa, els educadors van fer un seguiment continuat, van estar en contacte amb les diferents entitats per resoldre problemes i millorar l'eficàcia parlant amb els joves, buscant espais perquè poguessin expressar i explicar els seus sentiments, el que vivien i el que sentien amb la seva experiència, facilitant la realització d'un diari personal d'accions i sentiments.
En l'experiència inicial, onze nois i noies del Centre es van integrar a un equip de voluntaris en diferents entitats locals de caire social per fer-hi diferents tasques com ara: reforç escolar, repartiment d'aliments, atenció als avis, atenció a animals, protecció civil, atenció a disminuïts, etc. L'experiència va ser un èxit tant per als joves que hi van participar com per a l'equip educatiu, com també per a les entitats que varen col·laborar-hi, de tal manera que vàrem incorporar el programa al nostre Projecte educatiu de centre convençuts dels seus beneficis.
Els resultats obtinguts van ser del tot encoratjadors; els joves van entendre el valor de la solidaritat, en cap moment pensaven o sentien que treballaven de franc, sinó tot al contrari, han descobert que ajudar els altres produeix un sentiment de benestar personal molt bo (cosa molt necessària entre els nostres joves), disminuint la seva ansietat, millorant el seu comportament i relacions interpersonals. Han descobert en la seva pròpia pell el significat de la paraula "altruisme". Han après el valor del compromís personal i vers la societat, han estat fidels i constants en el seu compromís. Han adquirit una experiència en un àmbit del qual, fins ara, només eren usuaris, han entrat a l'altra banda, la d'ajudar els altres, han vist i sentit que donant, es rep.
El fet de sentir-se que pertanyien a un grup, sentint els seus problemes com a propis, sentir-se estimats i necessaris per algú (sentiment d'amistat), incorporar el sentiment de compromís real, "t'has compromès i no pots fallar, demà t'esperen" (valor del compromís), el coneixement de formes de vida diferents a la seva, els ha fet qüestionar moltes injustícies que desconeixien, a vegades situacions o realitats molt més injustes que la seva pròpia realitat, cosa que els fa sentir millor. El fet d'obrir els ulls a altres valors i situacions de vida els ha fet prendre consciència de les situacions de pobresa que viuen algunes persones, de marginalitat i desigualtat que desconeixien: "em pensava que jo estava malament, però veig que jo tinc tot el que necessito"... "ha estat una experiència molt bona amb la qual he sabut apreciar una mica més la meva vida".
El fet de rebre un somriure, una abraçada, una encaixada de mans, unes llàgrimes ha fet que d'alguna manera aquests joves perdessin la por, la incertesa, la pròpia tristesa i els ha permès recuperar l'esperança en la vida i en ells mateixos, i el que és més important: l'esperança que la vida es pot millorar.
Alguns dels joves que han participat en el programa ens diuen que per a ells ha estat una oportunitat que els ha donat la vida, ja que han descobert qualitats d'ells mateixos que fins a aquest moment desconeixien i que aquestes qualitats han enriquit la vida d'altres.
Un dels joves que ha participat en el programa, amb un retard mental considerable, ha col·laborat, i segueix fent-ho, amb Protecció Civil de Taradell, li van donar l'uniforme i li van explicar les seves responsabilitats, des d'aquell dia aquest jove ha millorat la seva autoestima, està orgullós del que és, del que pensa, està content, sap expressar el que sent, s'enfada poc quan les coses no li surten bé, fins al punt que està acabant un curs de jardineria i possiblement el contractaran.
Una altra jove, de disset anys, també amb un retard mental lleu, va fer de voluntària en una residència d'avis, actualment ha fet la substitució d'estiu d'una cuidadora i està acabant un curs d'auxiliar de geriatria.
Durant tot aquest any 2010, hem seguit col·laborant amb algunes entitats, incorporant-hi els joves que disposen de temps per fer-ho o bé combinant la recerca de feina amb un voluntariat. A l'estiu tots els joves del Centre majors del 16 anys (12 joves), han fet de voluntaris a diferents serveis de la comarca. Ha estat una tasca fàcil, ja que tant els nous com els que ja van participar-hi l'any passat tenien clar els beneficis que aportaria l'experiència.
Seguirem treballant en aquesta línia ampliant la xarxa d'entitats acollidores, atès que no sols ha estat una bona experiència per als joves, sinó que també ha ajudat a millorar la imatge del nostre Centre i dels menors que hi viuen.
Agraïm al Butlletí d'Infància la publicació de la nostra experiència i animem a tots els professionals que treballen amb joves a mirar-se el voluntariat com una eina educativa integradora.
Recull de frases dels diaris dels joves durant i al final del voluntariat
Voluntariat a la Residència d'Avis Casal Oller: És una residència situada a Hostalets de Balenyà, Osona, amb 50 places per a persones grans. Els nostres voluntaris van col·laborar en les tasques d'atenció i suport (donar el menjar, ajudar en la higiene personal, organització de jocs, etc.).
–"La verdad es que no quiero que se acabe, los abuelos me han valorado, es algo que me llena un pequeño vacío". -"Mientras le daba de merendar me cogía la mano y yo se la acariciaba, me miraba y se reía, me sentí tan bien de poder ayudar a esas personas!" – "La verdad es que desde que he empezado el voluntariado me he notado más alegre, contenta por poder ayudar". -"He pensat que estava en un centre de menors i en els problemes que tenia i que aquelles persones sí que tenien problemes de veritat i jo sentia que els meus problemes no eren res". -"M'ha il.lusionat quan he vist que els avis es posaven contents quan jo arribava i que es recorden del meu nom i alguns que quasi no paraven de dir el meu nom."
Menjador social Tupí: menjador social, situat al centre de Vic, donen 30 dinars cada dia, de dilluns a divendres, a persones derivades de serveis socials, hi col·laboren 4 o 5 voluntaris cada dia encarregats de fer el menjar i servir-lo.
–"Vaig tenir por pel meu futur, si no tenia una feina bona tindria problemes per sobreviure." –"Vaig tenir ràbia quan algú em demanava alguna cosa i no em donava les gràcies". – "Em sentia malament quan veia alguna d'aquelles persones plorant perquè no tenen res de bo en aquesta vida, jo pensava que tinc molta sort." –"M'agradava fer-los bromes perquè així s'oblidaven dels seus problemes, he sentit pena per ells, he fet amics de 80 anys, ha estat una experiència molt bona i a més he après a cuinar."
Creu Roja, reforç escolar: servei de la Creu Roja de Vic que ofereix a un grup de nens i nenes de 6 fins a 12 anys reforç escolar i emocional, els voluntaris s'encarreguen d'ajudar a fer els deures, a estudiar, a llegir, e fer dictats, càlcul etc.
–"El primer día iba con mucho miedo, no sabia si los niños me iban a aceptar, si eran muy conflictivos, si tendría problemas, pero todos me hablaban y me preguntaban cosas y en esos momentos que les contestaba me sentía muy orgullosa de mi." –"Cuando venían las niñas y me abrazaban me hacían sentir súper bien, me hacían confiar más en mi misma."
Centre Obert de Vic, reforç escolar: servei ofert per l'Ajuntament de Vic gestionat per la Fundació Projecte i Vida, destinat a nens i nenes de 6 a 16 anys amb l'objectiu de fomentar el desenvolupament personal i la integració social mitjançant una tasca socioeducativa en el temps lliure que afavoreixi els aprenentatges bàsics dels nens. Els nostres voluntaris eren el reforç dels educadors.
–"Total, que es una experiencia muy bonita porque al yo estar en un centro puedo ver el papel que tienen los educadores."
Banc d'aliments: servei ofert per l'Ajuntament de Vic, Càritas, Creu Roja dins el programa Lluita contra la pobresa, contribueix a ajudar les persones que es troben en extrema vulnerabilitat. Els voluntaris fan tasques d'organització i repartiment del menjar.
–"Yo antes me reía de esa gente, pero ahora sé lo mucho que sufren, sé como se sienten, porque a algunos les falta la comida y a otros la familia o sitio donde caer." –"Ver llantos de familias porque necesitan comida y ayuda y poder ayudar me ha hecho ir con la cabeza bien alta y orgullosa de mi misma." –"Em van entrar ganes de plorar quan vaig veure un marroquí amb el braç trencat i estava molt prim i quasi no podia menjar per ell mateix."
Residència disminuïts Riudeperes: servei de residència de l'ICASS amb 56 places, gestionat per l'Associació Sant Tomàs, destinada a persones amb discapacitat psíquica que requereixen suport generalitzat. Els voluntaris fan tasques d'atenció i suport (donar el menjar, ajudar en la higiene personal, etc.).
–"Sentí mucha tristeza por las personas que había en esa residencia, pero a la vez sentía que formaba parte de ellos y me daba cuenta de que aquellas personas sólo necesitaban cariño y que los supieran comprender". –"Los primeros días no quería ir, pero poco a poco me fui adaptando". –"En mi vida había hecho una cosa así, pero no me arrepiento porque ha sido una experiencia nueva, algo que ninguna otra chavala habría podido aguantar y ahora lo echo de menos". –"Los primeros días llegaba flipando al centro y por la noche me ponía a llorar de la tristeza que tenia de aquellas personas". –"No era un sueño, era realidad que había personas así."
Protecció Civil Taradell: és un servei públic orientat a establir un sistema de prevenció i de resposta davant qualsevol tipus de risc o situació d'emergència, els voluntaris col·laboren en tasques de seguretat vial, organització i control de carrers i carreteres durant actes massius, protecció dels boscos i rius, etc.
–"Haciendo el voluntariado me he sentido respetado por la gente, me he sentido útil, me he olvidado que era de un centro, porque he salido y me he relacionado con otra gente". –"He conocido gente muy importante, me he sentido que era capaz de ayudar a otras personas, me he sentido alegre y feliz porque me he olvidado de mis problemas, me he sentido una más del pueblo.".- "Me han tratado como uno de la familia, y esto me hace sentir muy bien."
Gossera de Taradell: el seu objectiu és dignificar la salut dels animals abandonats i recollits. Els voluntaris tenen cura dels gossos i gats, els treuen a passejar, els pentinen, els renten, etc.
–"Cuidar animals, encara que no ho sembli, és difícil, jo m'enamoro fàcilment dels gossos, saber que han patit d'alguna forma i veient que allà els puc cuidar em fa sentir content."
Lo tienen todo, excepto a sus padres. Crecer sin ver apenas a los progenitores multiplica los problemas de la adolescencia - Menores de familias acomodadas ingresan en internados y centros tutelados por la poca dedicación a los hijos
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/tienen/todo/excepto/padres/elpepusoc/20110214elpepisoc_1/Tes
Lo tienen todo, excepto a sus padres
Crecer sin ver apenas a los progenitores multiplica los problemas de la adolescencia - Menores de familias acomodadas ingresan en internados y centros tutelados por la poca dedicación a los hijos
JOAQUINA PRADES 14/02/2011
Lo tienen todo menos lo imprescindible. Casas confortables, padres con profesiones de éxito, toda la tecnología casera disponible en el mercado, ropa de marca, dinero para gastos, caprichos... Pero les falta algo. Los adolescentes urbanos procedentes de familias de clase media y media alta empiezan a llenar las consultas de psicólogos y pediatras sociales aquejados del mal de la soledad. Han crecido casi por su cuenta, a cargo de cuidadoras ajenas a la familia, y sus padres, ocupados a tiempo completo en mantener el estatus social, carecen del tiempo que ellos demandan. Las consecuencias suelen ser perversas: trastornos de conducta, agresividad, enfrentamientos constantes con los padres... Y también una tendencia al aislamiento preocupante. Tanto, que algunos adolescentes han empezado ya a ser catalogados en situación de riesgo y enviados temporalmente a pisos tutelados por la Administración.
"La víctima siempre es el menor", asegura la psicóloga Blanca Betes
A medida que avanza la terapia asoma el sentimiento de culpa
La "negligencia por omisión del deber" conlleva la pérdida de la custodia
En España hay 35.000 menores en centros tutelados por la Administración
"A veces, lo peor de los niños son sus padres", dice el pediatra Jesús García
Los veganos que ponen en peligro a sus hijos pierden la patria potestad
Es una circunstancia insólita, porque este tipo de centros -con capacidad para alrededor de media docena de chicos y chicas adolescentes, asistidos por psicólogos y trabajadores sociales- han estado habitados hasta ahora exclusivamente por chavales de familias desestructuradas, aquellas en las que los progenitores están en prisión, o enfermos sin medios de subsistencia, parados sin futuro y toxicómanos en el amplio sentido de la palabra, la mayoría alcohólicos. Ahora, sin embargo, empiezan a compartir habitación con adolescentes ricos a quienes nadie hubiera imaginado bajo la tutela de los servicios sociales de las comunidades autónomas. El nexo entre unos y otros es el desamparo.
En algunos casos los padres delegan el problema en la Administración; en otros, se sigue optando por el internado, dependiendo de su pertenencia a la escala baja o alta de la clase media. Según los expertos, ambas fórmulas de alejamiento del menor conflictivo del hogar se da cada vez con más frecuencia y aflora a edades más tempranas.
Estas conductas antisociales ¿obedecen a una venganza de los adolescentes contra los progenitores por haberles sometido a un semiabandono de hecho? ¿O es su manera de protegerse del desvalimiento propio de los años más confusos de la existencia? ¿Se recuperan socialmente estos chicos difíciles y solitarios?
"La víctima siempre es el menor", asegura Blanca Betes, responsable de la clínica madrileña Psiceduca, especializada en trastornos de la adolescencia. "Son situaciones difíciles que se pueden tratar con bastantes garantías de éxito si aún no han entrado en la adolescencia. Después es peor. Cuanto más se aplaza el problema menos solución hay. Son terapias largas, con un coste económico en ocasiones elevado y que requieren tiempo. Lo primero no es problema, casi siempre llegan a la consulta familias bien situadas. Lo difícil es el tiempo. Viajan mucho, están liadísimos. Alegan que no pueden y les creemos, porque llevamos un tren de vida frenético del que es muy difícil bajarse".
Pero se paga un precio alto por ello. El menor se enmaraña aún más en la espiral del conflicto y la desesperanza. Los padres se muestran derrotados y lamentan la desgracia de tener un hijo así.
El primer contacto con los profesionales proviene habitualmente de la madre. Aunque ambos progenitores trabajen, sigue siendo ella la que busca tiempo para recurrir a la ayuda de los expertos. El lamento inicial tiene un patrón común, según Blanca Betes: "Mi hijo es un desastre, no va a clase, suspende todo. Está agresivo, nos insulta y hasta nos pega. Vivimos en el infierno". Los padres siempre echan la culpa a los hijos. Se sienten víctimas de una injusticia: han dado todo por ellos y solo reciben disgustos. A medida que avanza la terapia, asoma el sentimiento de culpa. Al final, asumen que, efectivamente, le han dado todo, excepto su tiempo. Y no es un detalle menor.
Con más de una década de experiencia, Blanca Betes ha aprendido a traducir el lenguaje de los adolescentes: "Iros a la mierda", dirigido a los padres significa "estoy muy solo. No me queréis. No me cuidáis. Tenedme en cuenta; incluidme en vuestras vidas".
"Muy a mi pesar", añade la directora de Psiceduca, "en ocasiones los chicos están dispuestos a cambiar si sus padres también lo hacen, porque se sienten muy desgraciados. Pero la falta de tiempo de los mayores lo estropea todo. Un caso reciente mío concluyó con el internamiento del chaval en un colegio de élite de Suiza, porque a sus padres les resultaba imposible acudir a terapia".
A partir del alejamiento, bien sea en un piso tutelado o en un internado de lujo, el vínculo emocional corre serio peligro, según los expertos. "El internado es percibido por el menor como 'no solo me has abandonado, sino que me alejas de tu vida". La reacción típica es cerrarse aún más en su grupo de amigos y mostrarse insultante y agresivo con la familia.
Algunos profesionales califican el desinterés de hecho de los padres como malos tratos. Lo denominan "negligencia por omisión del deber" y es causa de privación de la patria potestad. En España hay 35.000 menores tutelados por las Administraciones, aunque no es posible obtener datos sobre cuántos de ellos corresponden a la omisión del deber paterno. Arturo Canalda, defensor del Menor de la Comunidad de Madrid, apunta la causa principal de la ausencia de estadísticas fiables: "Cada autonomía dispone de un sistema propio de calificación del abandono, y lo que en algunas es desamparo en otras es riesgo, y viceversa. Ninguna tiene la obligación de actualizar y especificar los datos, así que trabajamos un poco a ciegas, fiándonos del instinto y la experiencia".
El pediatra social del hospital Infantil Niño Jesús de Madrid Jesús García alertó a los senadores que consensuaron las líneas maestras de la futura reforma de la ley de adopción nacional de que "un padre sociópata no es solo quien abandona, maltrata o abusa sexualmente de sus hijos, sino quien hace omisión del deber de paternidad". Y reveló que la negligencia es la segunda causa de maltrato de la Comunidad de Madrid. Fruto de esta actitud, señala, "son los trastornos emocionales graves derivados de un abandono de hecho".
Cuenta este pediatra, que además preside la Asociación Madrileña para la Prevención del Maltrato Infantil: "Una madre, una profesional de mucho éxito, vino a mi consulta en demanda de ansiolíticos para su hijo porque mandaba 1.000 mensajes de móvil diarios. Sí, 1.000. Fui a ver su casa y su habitación era la cabina del Voyager: home cinema, mp3, iPhone, Mp4, Wii, consolas... todo. Sin embargo, era uno de los niños más desamparados que he visto. Sus trastornos eran una llamada desesperada de atención dirigida a los padres, a los que prácticamente no veía". Tras una terapia dura y prolongada, el caso empieza a arreglarse y el muchacho se está también recuperando de lo que los pediatras denominan ya "la sordera del MP3", que daña la capacidad auditiva, y la "artritis metacarpofalángica" de su mano derecha, resentida por tanto sms.
Otra pareja que pasó recientemente por su departamento en el Niño Jesús no pudo resolver el problema y perdió definitivamente la custodia por omisión del deber paterno. Eran dos ejecutivos veganos [vegetarianos estrictos] cuyo hijo presentaba encefalopatía grave por carencia de vitamina B12 y ácido fólico, "con unos retrasos mentales tremendos".
Este y los otros menores que han pasado por la misma causa a disposición de los servicios de protección de la Comunidad de Madrid padecen "encefalopatía hipóxico isquémica", lo que les convierte en dependientes de por vida. "A veces, el peor problema de los niños son los padres", concluye el pediatra, que combate con energía la teoría que surgió en los años sesenta -y aún sigue vigente en determinados ambientes- de que es mejor dedicar a los niños "tiempo cualitativo", es decir, poco tiempo pero proveniente de progenitores realizados, como se denominaba antes, que "tiempo cuantitativo": muchas horas, pero de madres presuntamente amargadas por su condición obligada de amas de casa. "Ni cuantitativo ni cualitativo", ataja el doctor García. "Los niños necesitan tiempo a secas".
En este contexto, ¿no se estará estigmatizando a este tipo de padres señalándoles con el dedo acusador? ¿No remueve esta situación el incómodo sentimiento de que triunfar en el trabajo implica descuidar a la familia? O su reverso: niños esmeradamente cuidados, ascensos imposibles, sobre todo en el caso de la mujer. ¿Siguen los estereotipos vigentes?
"Como en todo, hay que buscar el equilibrio. Pero en las actuales circunstancias no es fácil", comenta Jesús Poveda, psiquiatra de la Universidad Autónoma de Madrid y especialista en patologías de la adolescencia. "Los dos son a la vez culpables y víctimas. La educación de los hijos es su responsabilidad, pero si no se sabe o no se puede hacer mejor, el conflicto está asegurado". Muchos de estos padres son víctimas, a su vez, de la educación errónea que ellos mismos recibieron, y reproducen modelos difíciles de digerir para los jóvenes de la era digital.
"Antes los adolescentes tenían más fácil vivir lo que los psiquiatras llamamos 'factor de pertenencia' a través de la familia extensa y los amigos del barrio. Pero hoy eso rara vez lo tienen, y como el mundo real les resulta hostil buscan su pertenencia en el virtual. Vemos que tienen 500 amigos en Tuenti y ninguno en el barrio. No sirve".
A los padres, señala este psiquiatra, hay que ayudarles a distinguir lo necesario de lo urgente. "Cuando suena la alarma de la extrema gravedad -por ejemplo, un intento de suicidio por parte del menor- se apresuran a cambiar el horario laboral o buscan otro trabajo que les permita estar por la tarde con los hijos. Le han visto las orejas al lobo".
Jesús Palacios, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, no culpa ni exime a nadie. Solo destaca que "hay una curva ascendente de padres de clase media alta cuyos trabajos resultan tan absorbentes que no han prestado la atención debida a los hijos. Cuando eso se junta a los problemas de la adolescencia, ya han perdido el control de la situación familiar". En tales circunstancias, primero intentan que los educadores y los psicólogos remedien el problema. "Al final, ellos mismos piden a la Administración que se haga cargo de los hijos", añade Palacios.
El juez de menores de Granada Emilio Calatayud asegura: "El perfil del adolescente que agrede a sus padres o delinque a través de Internet o del móvil es de clase social acomodada, que lo ha tenido todo en el aspecto material y ha crecido solo, sin nadie con autoridad para marcar límites".
Este juez se hizo popular por dictar sentencias en las que colocaba al menor en el lugar de la víctima o su entorno. Si un chico apedreaba los cristales del instituto, la pena consistía en limpiarlos durante unos meses; si agredía a un compañero más débil, le obligaba a convivir con discapacitados; si había conducido borracho, a ayudar a los tetrapléjicos. Así ha conseguido éxitos en la reinserción de menores, pero ahora asegura sentirse algo desbordado por chavales agresivos con el entorno familiar y ciberdelincuentes reincidentes. Chicos que son separados temporalmente de sus padres y enviados a pisos tutelados. Al mismo tiempo, y si se cuenta con medios, se intenta que los progenitores cambien sus prioridades: sus hijos por delante del éxito profesional. "Más no podemos hacer".
Col·lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
DRARI < http://www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com>
DRARI < http://www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com>
DRARI Jurista <http://www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com>
XARXA-RED-SAREA-XABACA <http://www.MenoresSolos.blogspot.com>
Marta Sanchís: "Los menores que huyen de conflictos son exiliados políticos, no inmigrantes" La responsable del programa Infància i Família en Càritas Diocesana de Barcelona advierte que estos menores quedan en un limbo legal que lleva a muchos a la
http://www.lavanguardia.es/vida/20110218/54116712909/marta-sanchis-los-menores-que-huyen-de-conflictos-son-exiliados-politicos-no-inmigrantes.html
Marta Sanchís, responsable del programa Infància i Família en Càritas Diocesana de Barcelona Càritas Diocesana
Marta Sanchís: "Los menores que huyen de conflictos son exiliados políticos, no inmigrantes"
La responsable del programa Infància i Família en Càritas Diocesana de Barcelona advierte que estos menores quedan en un limbo legal que lleva a muchos a la indigencia
Marta Sanchís, responsable del programa Infància i Família en Càritas Diocesana de Barcelona Càritas Diocesana Vida | 18/02/2011 - 12:18h Meritxell M. Pauné Redactora de la sección Barcelona
La psicóloga Marta Sanchís coordina el programa Infància i Família en Càritas Diocesana de Barcelona, que vela por el derecho infantil a una vida digna y segura. A través de los padres, que son los que suelen acudir a la entidad, previene y palia los estragos de la pobreza infantil, dirige hacia los circuitos públicos de protección los casos de violencia y denuncia las redes delictivas que explotan menores y mujeres. Vaticina que 2011 será un año duro para muchos más niños y niñas, debido a la crisis y en especial a la retirada a sus progenitores del subsidio estatal por desempleo.
Más de un tercio del total de personas atendidas por Càritas en Barcelona este 2010 han sido niños y adolescentes. Sin embargo, no se visibiliza que haya un problema de pobreza infantil en la ciudad.
Una parte de la infancia pasa desapercibida y es invisible a ojos de los adultos, porque al no ser autónoma le cuesta tener voz propia. Como les pasa a algunas personas mayores, si los adultos que le rodean no visibilizan su precariedad o que vive una situación de especial dificultad, cuesta que ese menor reciba la atención necesaria. Por eso con ellos es más importante todavía trabajar en red, para detectar los casos desde las escuelas, guarderías, institutos, servicios de pediatría, servicios sociales… Debemos ser sus ojos y su voz.
¿Qué carencias sufren los niños en situación de pobreza que atiende Cáritas en Barcelona?
En primer lugar sufren escasez económica, insuficiencia de ingresos por parte de sus padres. Pero no es la única carencia, luego está la vertiente psicosocial. Por ejemplo, la falta de ingresos va siempre vinculada a la precariedad en la vivienda. De fondo suele haber un problema de paro o gran precariedad laboral en sus adultos. Otras consecuencias pueden ser el aislamiento social: hay familias migradas o autóctonas que pierden su red de apoyo o es muy pequeña; o sus familiares son pocos o tampoco disponen de recursos. También puede generar problemas de salud físicos o mentales, porque cuando se cronifican las situaciones de sufrimiento psicológico aumenta el desgaste emocional y pueden aparecer enfermedades mentales. En algunas de las familias, no en todas, se detectan también problemas en la estructura interna, con situaciones de violencia entre la pareja o maltratos a los hijos, ya sea psicológicos, físicos, sexuales o de negligencia puntual o crónica.
¿Una familia cohesionada es más difícil que caiga en la pobreza?
Sí. El factor económico es objetivo, es un umbral y estás por encima o por debajo. Pero en la medida que tienes una red relacional que puede dar más apoyo y estabilidad ante los baches, los estragos de la pobreza se amortiguan. La estructura familiar también es importante. Imaginemos una pareja con hijos en la que los dos adultos están en el paro, quizás de forma crónica. Si hay un apoyo mutuo y la relación es fluida, será más fácil salir de esta crisis. Si hay ciertas fracturas, aunque sean desencuentros que no lleguen a la violencia, se hace más difícil. Y las familias monoparentales aún lo tienen más difícil, necesitan mucho más a su red relacional. Son las catalogadas como más vulnerables, tanto por las entidades sociales como por las administraciones. La mayoría de las que atendemos son mujeres con hijos a su cargo, bajo irregularidad documental y con difícil incorporación al mercado laboral.
¿Es frecuente que no pidan ayuda?
No, pedirla la piden. Pero a veces estamos superados. El volumen de demandas es superior al apoyo que podemos dar, nosotros y la administración. Las demandas estrella son vivienda, trabajo y ayuda económica. Pero en estos momentos no hay empleos disponibles, el mercado de la vivienda todavía está como está y las ayudas son limitadas. Las damos a cambio de planes de trabajo, es decir, del cumplimiento de unos objetivos de mejora que la familia ha consensuado previamente con un educador o trabajador social. Sin estos planes crearíamos relaciones de dependencia que no llevan a nada.
¿Habéis distinguido colectivos específicos, dentro de la bolsa genérica de pobreza infantil en Barcelona?
Sí. Un primer grupo son los de edad más temprana, de cero a tres años, nacidos en familias monoparentales encabezadas por mujeres que deben buscar trabajo o viven bajo grave explotación laboral. Sufren la insuficiencia de plazas públicas de guardería, no pueden optar a ellas por irregularidad documental de la madre o no pueden pagar los costes de un centro privado. Estos bebés están en desventaja evolutiva frente a los hijos de familias con recursos, porque no reciben los mismos estímulos y atenciones. Tras este grupo habría otro de más edad, de entre 4 y 12 años, que gracias a la escolarización consiguen más visibilidad que los bebés. En algunas familias que acaban de llegar de otro país tardan un cierto tiempo a escolarizar a su hijo, lo que abre un paréntesis de invisibilidad sobre su situación. En otros casos la escolarización es problemática por varios motivos. Un ejemplo habitual son las preadolescentes de unos 12 años que en su cultura de origen ya se consideran mujeres casi adultas y asumen roles de cuidado de los hermanos menores. Sus padres cuestionan la necesidad de mantener la escolarización y a veces 'desaparecen' en el salto de Primaria a Secundaria.
Luego están los adolescentes y jóvenes.
Destaca el colectivo de menores que han emigrado solos –los 'Meinas' [Menores Indocumentados No Acompañados], en la nomenclatura de los servicios sociales–. Estos chicos quedan muy desamparados y algunos de ellos en el limbo legal. Llegan con documentación de sus países de origen donde constan como menores, pero cuando los equipos de atención de calle los detectan y los ponen en conocimiento de la Fiscalía de Menores y DGAIA, les hacen pruebas radiológicas en la muñeca y se les considera mayores. Esta problemática la tenemos a tungadas y desde hace 4-6 meses hemos vuelto a detectar un incremento de casos. DGAIA les deniega la tutela porque según la Fiscalía son menores.
¿Qué hacemos con estos chavales, pues?
Los circuitos de protección públicos no los atienden, pero tampoco podemos colocarles en una pensión u hostal, ni con intermediación nuestra, porque no admiten a menores de edad y en su documentación consta que aún lo son. O cuando solicitan algún tipo de recurso para urgencias y emergencias, tampoco se los acepta por lo mismo. Hasta cumplir la mayoría de edad documental puede que tarden un año, o tres meses, o un año y medio, depende de cada joven. Y durante este tiempo, muchos de ellos caen en la indigencia. Y esto es muy grave, porque no sólo implica dormir en la calle, sino tener muchas posibilidades de caer en consumos de diferentes tipos de tóxicos (pegamento, alcohol, droga de síntesis, cannabis…), relacionarse con redes organizadas que delinquen, redes de prostitución… Tan jóvenes, sin referentes familiares y con un alto grado de aislamiento social, acaban desarrollando problemas de salud y degradación muy fuertes.
Pese al poco eco mediático que ha tenido este colectivo, ha tomado forma el estereotipo de chico subsahariano, de unos 17 años, que duerme en plaza Catalunya o Ciutat Vella. ¿Éste es el perfil mayoritario?
Es el más frecuente, pero no el único. Desde 2005 también llegan chicas, algunas de Rusia o de Europa del Este, pero la mayoría de África subsahariana. El conocimiento que tenemos de estos adolescentes lo vamos construyendo a medida que conocemos más casos. Sabemos, por ejemplo, que un grupo muy notable viene de Nigeria. En el caso de las chicas, inician su proceso migratorio a través de redes de prostitución encubiertas. Algunas saltan a Europa desde Marruecos. Desde el principio del viaje ya se las somete a explotación sexual, amenaza y coacción. La amenaza fundamental es que su familia sufrirá represalias en el país de origen, por violencia directa y magia negra. Esto tiene mucho peso para ellas. Y la otra amenaza indirecta son los castigos ejemplares. Si una de las chicas se desvía un poco de las directrices de la red, ya no denunciando, sino sólo desviándose, recibe un castigo brutal, desmesurado.
En los casos de explotación y redes de extorsión quien debe investigar es la policía.
Pero la administración y las entidades privadas también tenemos un papel importante, aportamos conocimiento sobre las redes y socializamos la información que recibimos cada día. Los relatos que hemos oído sobre su proceso migratorio es un conocimiento valioso para aquellos que investigan. La invisibilidad de estas chicas es casi absoluta, pero de vez en cuando llega alguna y verbaliza algún indicio. Incluso podemos hacer pequeñas intervenciones, en función del margen que permite la propia usuaria. No podemos ir más allá de lo que ella decida, no podemos forzarla a cursar una denuncia. Además, la mayoría no facilitan un domicilio ni un teléfono de contacto o los que dan son falsos, para no ponerse en peligro.
¿Qué podéis hacer por una mujer explotada que no denuncia?
Asesorarla y explicarle que hay alternativas. Después ella tomará sus decisiones. Por ejemplo, hace unas semanas nos llegó una mujer que sospechamos que está dentro de una red de prostitución. Nos comentó que buena parte de los hijos que tienen [las chicas de la red], son enviados a otro país, como por ejemplo Italia, con la promesa que allí les cuidarán mejor. Se da una separación madre-bebé. Ellas trabajan muchas horas al día, a veces incluso las obligan a recibir a los hombres en el mismo piso donde viven y por lo tanto los pequeños 'estorban' a la red. Presionan a la mujer diciéndole que aquí no puede cuidar de su hijo, que se lo entregue y lo llevarán a tal país, donde tienen familias de acogida o una gran casa. La realidad es que estos niños acaban también en organizaciones de explotación infantil, porque las redes están interconectadas. A aquella mujer le explicamos que si no puede cuidar de su hija en este momento debe saber que existen una serie de recursos públicos a los que puede acceder. Si la red la está presionando para que entregue al bebé, al menos ahora sabe que no es la única salida, que hay otras.
¿Qué atención reciben de la Generalitat de Catalunya estos menores no acompañados?
Entran en el circuito de protección de DGAIA, que tiene una primera fase de urgencia en la que se les acoge 'de facto' en equipamientos básicos (alojamiento y manutención). En la segunda fase de les da plaza en un Centro residencial de acción educativa (CRAE), donde un equipo de profesionales les ayuda a elaborar un plan de trabajo en salud, formación, inserción laboral, lengua… El problema es que cuando cumplen los 18, pese a que la Generalitat dispone de un departamento de apoyo a jóvenes extutelados, la bolsa de pisos a los que se les traslada es inferior a la demanda y las familias de acogida escasean. Hay un colapso, una lista de espera enorme. El principal problema del circuito de DGAIA es que le faltan recursos, no sólo para estos chicos sino también para los autóctonos. En último término es una cuestión de dinero.
La llegada de inmigración se ha reducido muchísimo con la crisis. ¿La llegada de menores no acompañados también?
Siguen llegando, aunque muchos menos. La información de que no hay trabajo, que la vida aquí es precaria, etcétera, les llega a los países de origen y muchos descartan venir. Y es cierto que algunas familias ya emigradas retornan, pero muy pocas, no se ha invertido la tendencia.
Alrededor de los menores no acompañados está el eterno debate del efecto llamada. Si los padres de estos menores creen que está garantizada una asistencia integral a su hijo, aunque sea básica, les animarán a emigrar solos, pese a los peligros de muerte, detención o explotación a los que les expondrá el viaje.
Aunque su situación aquí sea muy dura, aunque hubiera sido mucho peor su atención, o mucho mejor, hubieran emprendido igual el viaje porque en su país apenas podrían sobrevivir. Es por desesperación, para buscar alguna oportunidad. Si no ningún adolescente no se expone a perder la vida. Hace tiempo sí que había el bulo de que llegabas a Europa y la asistenta social te daba dinero y trabajo. Una parte de este bulo quizá sigue corriendo, pero mucho menos. Una migaja del trabajo que hacemos con los adolescentes de los centros de acogida es la relación con la familia de origen. Les ayudamos a contactar con sus padres y nosotros también hablamos con ellos, para que les llegue cuál es la realidad de su hijo aquí, para que no se creen expectativas ni imágenes idílicas. Pero no podemos obviar que las condiciones de vida aquí, por precarias que sean, son mejores que las de sus padres y de sus hermanos. Lamentablemente estarán mejor aquí, lejos, que en su hogar.
No podremos acogerlos a todos, ni sería bueno para el futuro de estos países.
No. No podemos acogerlos pero tampoco podemos impedir que sigan llegando. Es imparable. No se detendrá la tendencia hasta que no se den cambios profundos en los países de origen. Me parece éticamente deplorable que nos quejemos de la migración que llega cuando somos los países desarrollados los que estamos generando o consintiendo situaciones de pobreza y explotación en los países emisores. Hay una parte de responsabilidad que tiene que ver con las políticas económicas que hacemos. Y sabemos que detrás de muchas de las guerras está el comercio de diamantes o de petróleo, por ejemplo.
Según el informe Con techo y sin hogar, que Càritas emitió este diciembre, en Barcelona ciudad hay un 46% de familias que viven en habitaciones realquiladas. ¿Cómo es para un niño vivir en este contexto?
Fatídico. Debemos diferenciar entre los que viven realquilados pero en pisos dignos, en buenas condiciones, de los que habitan en espacios amontonados o con conflictos de convivencia entre las diferentes familias realquiladas. Éstos últimos tienden a sufrir problemas de salud, físicos o psíquicos, porque su precariedad vital puede ser angustiante. No pueden concentrarse ni estudiar; deben hacer los deberes en cualquier rincón porque el comedor y la habitación están ocupados o suena música a todo volumen; deben dormir o estudiar en la misma habituación donde su hermanito llora sin parar; llegan a adolescentes y no tienen nunca intimidad; sus padres mantienen relaciones sexuales en la misma habitación donde duermen los hijos, porque sólo disponen de ese espacio para todos… Dentro de estos domicilios a veces hay personas que sufren alcoholismo y esto genera discusiones o violencia entre adultos, que repercute en ellos. Y a veces, en especial cuando las madres no tienen red de apoyo y trabajan muchas horas, dejan los niños a cargo de quien haya en el piso, aunque no sean adultos de su plena confianza. Y esto abre la puerta a abusos sexuales y maltratos, claro.
¿Hay algún recurso público o privado que de una alternativa a las familias en esta situación?
Algunas entidades hemos generado una red de pisos de apoyo, dignos y con las condiciones de habitabilidad necesarias, que reciben la visita regular de una trabajadora social o un educador. Las propias familias realquiladas piden ayuda a asociaciones o a los servicios sociales, no se esconden. Otra cuestión es que haya los recursos para atenderlas. Las listas de espera son enormes y sin la documentación en regla no se puede acceder. Nosotros no exigimos este requisito, porque comprendemos que deja fuera precisamente a los más débiles. Les pedimos un plan de trabajo, eso sí, para que se comprometan a salir de su situación de vulnerabilidad.
Por un lado, Càritas y tantas otras entidades vaticinan un 2011 muy duro, con aún más saturación asistencial. Y por el otro lado, hace semanas que sólo oímos que las arcas públicas están vacías y se recortará un 10% el presupuesto del Gobierno catalán. Vaya conjunción.
Las demandas y las necesidades superarán en mucho los recursos disponibles. Las familias que ya estaban en situación de pobreza no saldrán de ella, porque no hay indicios de que el mercado laboral mejore este 2011. Y las que se mantenían medio, medio, gracias a la prestación por desempleo, caerán de nuevo en la pobreza. Es momento, pues, de crear el máximo de sinergias posibles entre entidades privadas y Administración. Los esfuerzos hay que ponerlos en acciones preventivas, en especial en la pequeña infancia (0-3 años) y los jóvenes, para los que no hay esperanza en este mercado laboral juvenil, con hasta un 60% de paro. Y menos para los indocumentados con poca formación, que para regularizarse necesitan una oferta laboral de un año a 40 horas semanales, algo muy, muy difícil hoy por hoy.
¿Algún colectivo prioritario?
Hay un sector de jóvenes de entre 19 y 30 años que son una bomba. Los incidentes de Salt los interpretamos como un síntoma de la pérdida de la esperanza de estos chicos. Si las familias los pueden sostener van trampeando, pero si no, aparece la impotencia, la rabia. El número de becas-salario para que se formen es del todo insuficiente. Y hacen falta mejores políticas de vivienda, porque es realmente indigno que haya tantos pisos vacíos y tantas familias en la calle. Pero no es momento de pelearnos entre entidades y Administración, al contrario, debemos caminar juntos y trabajar desde la complementariedad. Y los gastos superfluos reducirlos a la mínima expresión, eso está claro.
Col·lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
DRARI < http://www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com>
DRARI < http://www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com>
DRARI Jurista <http://www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com>
XARXA-RED-SAREA-XABACA <http://www.MenoresSolos.blogspot.com>
Per deixar de rebre correu escriu al remetent. Para dejar de recibir correo escribe al remitente
dimarts, d’abril 21, 2009
DGAIA, Tutora legal i mare abandònica. Menors No Acompanyats a Catalunya
DGAIA, Tutora legal i mare abandònica. Menors No Acompanyats a Catalunya REVISTA MASALA 46 ABRIL 2009 http://menoressolos.blogspot.com/2009/04/dgaia-tutora-legal-i-mare-abandonica.html Les Nacions Unides adopten el 1989 la Convenció dels Drets de l'Infant i l'Estat espanyol la ratifica el 1990. El 1996 s'aprova la Llei Orgànica 1/96 de Protecció Jurídica del Menor, que garanteix a tot l'Estat la protecció dels menors d'edat. La legislació d'Estrangeria, malgrat que ens pesi, també es fonamental en el cas d'aquests menors. A Catalunya, la protecció de la infància i l'adolescència mai ha estat un tema d'interès ni prioritat nacional i la base legal catalana és un refregit de més de vint accions legislatives entre lleis, decrets i altres, que en fan una legislació d'infància complicada, enrevessada i incompleta. Des de fa tres anys s'està discutint al Parlament la nova Llei de la Infància, però temem que serà també una llei molt inconcreta que no resoldrà l'actual ambigüitat legislativa. De tota manera, la LO 1/96 és de rang superior i molt clara en aspectes fonamentals.
Els Menors No Acompanyats (MNA) que són les persones menors de divuit anys i nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense la protecció d'un familiar o persona adulta responsable que habitualment se'n faci càrrec de la seva Tutela. La manca d'aquesta persona adulta responsable comporta el Desemparament del menor, fet fonamental per a la intervenció de la protecció pública. La Generalitat té competència exclusiva respecte la protecció de menors i de la gestió de les institucions públiques destinades a la seva Tutela. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), depenent del Departament d'Acció Social de la Generalitat, és per tant la Tutora legal dels infants desemparats a Catalunya. Si la situació és de desatenció i indefensió per als menors catalans, quina deu ser la realitat per als menors estrangers. La llavors consellera de justícia Núria de Gispert (UDC) declarava el 2001 que els menors immigrants "no són nostres ni són responsabilitat nostra". El 2001 també els grups parlamentaris en ple, en la veu de la diputada Marina Geli (actual consellera de Salut) ens deia que a Catalunya Govern i oposició mai es barallarien per temes d'infància ni pels menors immigrants. La DGAIA sempre ha trobat excuses i raons per a no declarar el Desemparament (un fet objectiu segons la Llei) i no assumir la Tutela. La DGAIA de CiU es va inventar la "tutela en suspens", terme i concepte inexistent en la legislació. La DGAIA del Tripartit afirma que aquests menors no estan desemparats, confonent el fet que tinguin uns pares curosos al seu país d'origen amb el fet objectiu que a Catalunya estan sols, desemparats. D'aquesta manera, si la DGAIA no declara el Desemparament no té perquè assumir la Tutela, quan en realitat l'assumeix ja que acull aquests menors desemparats als seus centres. Aquestes irregularitats deixen l'infant en una situació de llimb legal i d'inexistència identitària, a més de suposar un continu maltractament institucional (tipificat com a delicte) en la vida diària del menor. El gran fracàs del sistema de protecció, tant amb infants catalans com amb estrangers, el trobem als 18 anys quan un alt percentatge d'adolescents arriben a la majoria d'edat amb un alt grau de vulnerabilitat.
Els menors no acompanyats no han estat mai una sorpresa. El primer infant que la DGAIA registra com a MNA és el 1994. L'arribada de MNA evidencia les mancances en matèria de protecció de menors i de recursos destinats a la infància desemparada. El 1998 un reportatge en premsa desvetlla a la societat l'existència d'uns 200 infants marroquins vivint als carrers de Barcelona. La DGAIA no va actuar i l'ajuntament va enviar-hi una brigada de neteja que va retirar els matalassos, la roba i les propietats dels nens, continuant aquests en situació de carrer. A partir d'aquí es comença a parlar del tema i el març del 1999 totes les administracions signen l'Acord Interinstitucional que estableix les bases que han marcat la gestió política i l'actuació de la DGAIA amb els MNA. Aquest acord instaura la discriminació, l'estigmatització i les argúcies legals, doncs consisteix en la creació de sistemes i recursos separats per als menors estrangers i la resta, a la vegada que es fomenten tòpics i estereotips que es resumeixen en les paraules del subdelegat del Govern estatal, Eduard Planells, que l'abril de 2007 deia que tots els MNA marroquins eren predelinqüents. Fruit d'aquesta estratègia de suposada especialització, en veritat discriminació, són els centres de dia, els albergs nocturns, les pensions i habitacions llogades a tercers, que no asseguren la Guarda, la seguretat ni l'acció educativa dels nens. Aquest tipus de recursos no existien abans i es van crear només per a menors estrangers. La massificació i els macrocentres, no desconeguda a Catalunya, sublima als centres per a menors estrangers.
Un principi en la protecció de menors, és que ha d'evitar-se la separació de l'infant de la seva família, en la mesura que sigui possible, i que s'ha d'intentar que l'infant hi torni, també dins del possible. En el cas dels menors no acompanyats, estrangers, aquest principi comportar que s'hagi de tenir en compta la repatriació del menor, sigui a la seva família (reagrupació familiar en origen) o al sistema de protecció del seu país. En aquest punt hem de tenir en compte que els països d'origen d'aquests menors no compten ni amb la legislació adequada ni amb sistemes de protecció de la infància. La Generalitat va repatriar el 2005 quinze infants i disset el 2006, el 2007 van ser dues repatriacions i altres tres van ser interrompudes per les denúncies del Col·lectiu DRARI. El 2008 no ha tingut lloc cap repatriació. En el conjunt de l'Estat, fins el 2007, hi ha hagut més d'un centenar de repatriacions per any, la major part a la comunitat de Madrid. Els mateixos menors veuen manca de criteri i les incoherències en la manera de plantejar i portar a terme la repatriació. A l'Estat espanyol la repatriació es considera una mesura de protecció de l'infant, però en canvi, al Marroc emigrar il·legalment és un delicte penal a partir dels deu anys d'edat, que pot comportar penes de cinc anys de presó i fins a 3.000 euros de multa en els adults. A Catalunya tenen lloc dos tipus de repatriacions: la forçosa, sense consentiment ni coneixement del menor ni de la família i amb mesures policials, i la voluntària a través d'un programa engegat per la Generalitat el 2005 amb el nom Catalunya-Magrib. Recentment, la consellera d'Acció Social, Carme Capdevila (ERC), ha reconegut el fracàs d'aquest programa ja que, en quatre anys i amb dos milions d'euros de pressupost, diu que només set menors han retornat voluntàriament. Segons les nostres informacions, són quatre els menors repatriats i altres cinc més que mai han emigrat, els que s'han acollit al programa residencial. Aquest programa s'ha ideat, gestat i es desenvolupa amb un total desconeixement del Marroc i de la realitat social dels MNA, sense la participació dels professionals del sistema de protecció català, i amb una volguda i prepotent descoordinació amb entitats i institucions catalanes, espanyoles i marroquines. Aquest programa fa una barreja no resolta entre protecció de la infància i cooperació al desenvolupament, amb dos milions d'euros finançats la major part per la UE, sense control tècnic i econòmic independent.
La repatriació no es transmet a l'infant com a un dret i un benefici, sinó que és usada per la DGAIA com una perversa estratègia sistemàtica, en forma d'amenaça quotidiana, durant mesos, per tal de foragitar els menors del sistema de protecció i de Catalunya, de manera que molts menors passen temporades en situació de carrer i en altres comunitats. La decisió de repatriar el menor és presa de forma discrecional i sense el preceptiu informe social adequat i trepitjant drets com la tutela judicial efectiva, informació i comunicació adequada, el dret a ser escoltat o la inviolabilitat del domicili. L'infant és lliurat a la policia marroquina, detingut uns dies en calabós entre adults, condemnat per emigració clandestina i queda en absoluta desprotecció al seu país, sovint amb el rebuig del seu entorn, sovint en situació de carrer, i gairebé sempre torna a intentar la migració clandestina des del port de Tànger, principalment. El novembre de 2007, arran de les denúncies que fem al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble, aquest últim diu que les 74 repatriacions en marxa a Barcelona a data de juliol 2007 són inadequades i que s'han d'anul·lar i reconsiderar. Potser la crítica amb més pes de les rebudes fins ara és la que ha realitzat UNICEF (l'organisme de l'ONU encarregat de la protecció de la infància) que desaconsella rotundament la construcció de centres d'acollida al Marroc per a menors retornats per Espanya perquè "existeix un gran risc d'aplicar intensament les mesures de reagrupament o repatriació de la majoria dels menors no acompanyats sense garantir la salvaguarda del seu interès superior". Afirma que "el millor per a l'adolescent és que es reintegri a la seva família al Marroc i si no, ha de ser integrat allí on ha decidit emigrar per solucionar un problema de pobresa". Assenyala a més la "prioritat de les prioritats: acabar amb els maltractaments als menors retornats en les comissaries" del Marroc. Durant el 2008 hem atès 25 menors no acompanyats en la seva repatriació, els hem acompanyat en els tràmits per a recórrer la resolució de repatriació i l'obtenció d'assistència jurídica, fet que mai s'havia donat a Catalunya. La DGAIA ha reaccionat a aquesta situació amb canvi de normatives als centres perquè els nois no tinguessin horaris adequats per a que poguessin realitzar els tràmits, amb la sol·licitud d'un segon advocat d'ofici i finalment, quan arribava la data dels judicis, canviant la proposta i renunciant a la repatriació, de manera que acaben per no celebrar-se els judicis i sense que la Tutela judicial es pugui pronunciar sobre si el procés s'ha realitzat d'acord a Dret i a l'Interès Superior de l'Infant. Ens queda molt per a ser un país plenament democràtic i modern que es prengui l'Infant com a prioritat nacional.
Els Menors No Acompanyats (MNA) que són les persones menors de divuit anys i nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense la protecció d'un familiar o persona adulta responsable que habitualment se'n faci càrrec de la seva Tutela. La manca d'aquesta persona adulta responsable comporta el Desemparament del menor, fet fonamental per a la intervenció de la protecció pública. La Generalitat té competència exclusiva respecte la protecció de menors i de la gestió de les institucions públiques destinades a la seva Tutela. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), depenent del Departament d'Acció Social de la Generalitat, és per tant la Tutora legal dels infants desemparats a Catalunya. Si la situació és de desatenció i indefensió per als menors catalans, quina deu ser la realitat per als menors estrangers. La llavors consellera de justícia Núria de Gispert (UDC) declarava el 2001 que els menors immigrants "no són nostres ni són responsabilitat nostra". El 2001 també els grups parlamentaris en ple, en la veu de la diputada Marina Geli (actual consellera de Salut) ens deia que a Catalunya Govern i oposició mai es barallarien per temes d'infància ni pels menors immigrants. La DGAIA sempre ha trobat excuses i raons per a no declarar el Desemparament (un fet objectiu segons la Llei) i no assumir la Tutela. La DGAIA de CiU es va inventar la "tutela en suspens", terme i concepte inexistent en la legislació. La DGAIA del Tripartit afirma que aquests menors no estan desemparats, confonent el fet que tinguin uns pares curosos al seu país d'origen amb el fet objectiu que a Catalunya estan sols, desemparats. D'aquesta manera, si la DGAIA no declara el Desemparament no té perquè assumir la Tutela, quan en realitat l'assumeix ja que acull aquests menors desemparats als seus centres. Aquestes irregularitats deixen l'infant en una situació de llimb legal i d'inexistència identitària, a més de suposar un continu maltractament institucional (tipificat com a delicte) en la vida diària del menor. El gran fracàs del sistema de protecció, tant amb infants catalans com amb estrangers, el trobem als 18 anys quan un alt percentatge d'adolescents arriben a la majoria d'edat amb un alt grau de vulnerabilitat.
Els menors no acompanyats no han estat mai una sorpresa. El primer infant que la DGAIA registra com a MNA és el 1994. L'arribada de MNA evidencia les mancances en matèria de protecció de menors i de recursos destinats a la infància desemparada. El 1998 un reportatge en premsa desvetlla a la societat l'existència d'uns 200 infants marroquins vivint als carrers de Barcelona. La DGAIA no va actuar i l'ajuntament va enviar-hi una brigada de neteja que va retirar els matalassos, la roba i les propietats dels nens, continuant aquests en situació de carrer. A partir d'aquí es comença a parlar del tema i el març del 1999 totes les administracions signen l'Acord Interinstitucional que estableix les bases que han marcat la gestió política i l'actuació de la DGAIA amb els MNA. Aquest acord instaura la discriminació, l'estigmatització i les argúcies legals, doncs consisteix en la creació de sistemes i recursos separats per als menors estrangers i la resta, a la vegada que es fomenten tòpics i estereotips que es resumeixen en les paraules del subdelegat del Govern estatal, Eduard Planells, que l'abril de 2007 deia que tots els MNA marroquins eren predelinqüents. Fruit d'aquesta estratègia de suposada especialització, en veritat discriminació, són els centres de dia, els albergs nocturns, les pensions i habitacions llogades a tercers, que no asseguren la Guarda, la seguretat ni l'acció educativa dels nens. Aquest tipus de recursos no existien abans i es van crear només per a menors estrangers. La massificació i els macrocentres, no desconeguda a Catalunya, sublima als centres per a menors estrangers.
Un principi en la protecció de menors, és que ha d'evitar-se la separació de l'infant de la seva família, en la mesura que sigui possible, i que s'ha d'intentar que l'infant hi torni, també dins del possible. En el cas dels menors no acompanyats, estrangers, aquest principi comportar que s'hagi de tenir en compta la repatriació del menor, sigui a la seva família (reagrupació familiar en origen) o al sistema de protecció del seu país. En aquest punt hem de tenir en compte que els països d'origen d'aquests menors no compten ni amb la legislació adequada ni amb sistemes de protecció de la infància. La Generalitat va repatriar el 2005 quinze infants i disset el 2006, el 2007 van ser dues repatriacions i altres tres van ser interrompudes per les denúncies del Col·lectiu DRARI. El 2008 no ha tingut lloc cap repatriació. En el conjunt de l'Estat, fins el 2007, hi ha hagut més d'un centenar de repatriacions per any, la major part a la comunitat de Madrid. Els mateixos menors veuen manca de criteri i les incoherències en la manera de plantejar i portar a terme la repatriació. A l'Estat espanyol la repatriació es considera una mesura de protecció de l'infant, però en canvi, al Marroc emigrar il·legalment és un delicte penal a partir dels deu anys d'edat, que pot comportar penes de cinc anys de presó i fins a 3.000 euros de multa en els adults. A Catalunya tenen lloc dos tipus de repatriacions: la forçosa, sense consentiment ni coneixement del menor ni de la família i amb mesures policials, i la voluntària a través d'un programa engegat per la Generalitat el 2005 amb el nom Catalunya-Magrib. Recentment, la consellera d'Acció Social, Carme Capdevila (ERC), ha reconegut el fracàs d'aquest programa ja que, en quatre anys i amb dos milions d'euros de pressupost, diu que només set menors han retornat voluntàriament. Segons les nostres informacions, són quatre els menors repatriats i altres cinc més que mai han emigrat, els que s'han acollit al programa residencial. Aquest programa s'ha ideat, gestat i es desenvolupa amb un total desconeixement del Marroc i de la realitat social dels MNA, sense la participació dels professionals del sistema de protecció català, i amb una volguda i prepotent descoordinació amb entitats i institucions catalanes, espanyoles i marroquines. Aquest programa fa una barreja no resolta entre protecció de la infància i cooperació al desenvolupament, amb dos milions d'euros finançats la major part per la UE, sense control tècnic i econòmic independent.
La repatriació no es transmet a l'infant com a un dret i un benefici, sinó que és usada per la DGAIA com una perversa estratègia sistemàtica, en forma d'amenaça quotidiana, durant mesos, per tal de foragitar els menors del sistema de protecció i de Catalunya, de manera que molts menors passen temporades en situació de carrer i en altres comunitats. La decisió de repatriar el menor és presa de forma discrecional i sense el preceptiu informe social adequat i trepitjant drets com la tutela judicial efectiva, informació i comunicació adequada, el dret a ser escoltat o la inviolabilitat del domicili. L'infant és lliurat a la policia marroquina, detingut uns dies en calabós entre adults, condemnat per emigració clandestina i queda en absoluta desprotecció al seu país, sovint amb el rebuig del seu entorn, sovint en situació de carrer, i gairebé sempre torna a intentar la migració clandestina des del port de Tànger, principalment. El novembre de 2007, arran de les denúncies que fem al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble, aquest últim diu que les 74 repatriacions en marxa a Barcelona a data de juliol 2007 són inadequades i que s'han d'anul·lar i reconsiderar. Potser la crítica amb més pes de les rebudes fins ara és la que ha realitzat UNICEF (l'organisme de l'ONU encarregat de la protecció de la infància) que desaconsella rotundament la construcció de centres d'acollida al Marroc per a menors retornats per Espanya perquè "existeix un gran risc d'aplicar intensament les mesures de reagrupament o repatriació de la majoria dels menors no acompanyats sense garantir la salvaguarda del seu interès superior". Afirma que "el millor per a l'adolescent és que es reintegri a la seva família al Marroc i si no, ha de ser integrat allí on ha decidit emigrar per solucionar un problema de pobresa". Assenyala a més la "prioritat de les prioritats: acabar amb els maltractaments als menors retornats en les comissaries" del Marroc. Durant el 2008 hem atès 25 menors no acompanyats en la seva repatriació, els hem acompanyat en els tràmits per a recórrer la resolució de repatriació i l'obtenció d'assistència jurídica, fet que mai s'havia donat a Catalunya. La DGAIA ha reaccionat a aquesta situació amb canvi de normatives als centres perquè els nois no tinguessin horaris adequats per a que poguessin realitzar els tràmits, amb la sol·licitud d'un segon advocat d'ofici i finalment, quan arribava la data dels judicis, canviant la proposta i renunciant a la repatriació, de manera que acaben per no celebrar-se els judicis i sense que la Tutela judicial es pugui pronunciar sobre si el procés s'ha realitzat d'acord a Dret i a l'Interès Superior de l'Infant. Ens queda molt per a ser un país plenament democràtic i modern que es prengui l'Infant com a prioritat nacional.
______________________________________________________________________________
Col•lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com
www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
XARXA-RED-SAREA-XABACA :
http://www.menoressolos.blogspot.com
Per deixar de rebre correu escriu al remetent.Para dejar de recibir correo escribe al remitente
Col•lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com
www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
XARXA-RED-SAREA-XABACA :
http://www.menoressolos.blogspot.com
Per deixar de rebre correu escriu al remetent.Para dejar de recibir correo escribe al remitente
dimecres, de gener 21, 2009
Xerrada Què passa als centres de menors? Reforma i Protecció. Col·lectius Txinorris i Drari
Presentació del dossier
Amb psicofàrmacs no s'educa.
Projecció del curt Confabulación.
Kafeta-tapeo i musiqueta.
organitzen :
Col.lectius Txinorris i Drari دراري
lloc : Centre Social Ocupat La Revoltosa. Carrer de Rogent 82. metro L2 i L1 Clot.
24 de gener, 18'30h.
______________________________________________________________________________
Col•lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
http://www.DRARI-Col-lectiu-IAP-Drets-Infant.blogspot.com
http://www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
XARXA-RED-SAREA-XABACA : http://www.menoressolos.blogspot.com
diumenge, de gener 18, 2009
DGAIA: prevenció o paranoia? Setmana Directa
DGAIA: prevenció o paranoia?
http://www.setmanaridirecta.info
CATALUNYA • DENUNCIEN IRREGULARITATS EN LA GESTIÓ DE LA DIRECCIÓ GENERAL D'ATENCIÓ A LA INFÀNCIA I L'ADOLESCÈNCIA (DGAIA)
Nora Miralles
redaccio@setmanaridirecta.info
Una mare soltera sense recursos
demana ajuda als Serveis Socials
per solucionar la situació
de precarietat que pateix. L'administració
li promet suport assistencial i
una plaça en una residència per a mares
solteres. Un cop allà, el personal
del centre inicia una avaluació exhaustiva
del seu comportament com a
mare, que es va fent més exhaustiva
fins que la institució proposa la retirada
de la custòdia dels fills, arran d'uns
supòsits de certesa qüestionable. Tot
sota la justificació d'estar vetllant per
la integritat física i psicològica dels
menors.
Aquest cas, que recorda l'argument
de "Ladybird, Ladybird" de Ken
Loach, és un dels molts que han denunciat
les persones signants de la
Carta de Recolzament a la Infància de
Catalunya. Totes elles afirmen que han
estat víctimes de presumptes irregularitats
per part de la Direcció General
d'Atenció a la Infància i l'Adolescència,
la DGAIA, i acusen l'organisme oficial
d'estar retirant tuteles sense una
ordre judicial prèvia i de basar-se en
suposicions i prejudicis socials i moralistes
a l'hora d'actuar. Un nivell econòmic
baix, una família monoparental,
una situació d'inestabilitat
laboral, un context d'immigració o factors
com el fet de no disposar d'una
banyera específica per a l'infant, sobreprotegir-
lo, sentir repulsió per les
deposicions del nadó, no mostrar il·lusió
pel naixement de l'infant públicament
o no tenir pressa per posar-li un
nom són condicionants a partir dels
quals les assistents socials de la
DGAIA decideixen si una menor està
en situació de desempar o no i si una
mare o un pare estan capacitats per
exercir com a tals.
Segons la Carta, el 72,1% de les retirades
de tutela de Barcelona tenen
lloc a Ciutat Vella, un districte amb
una renda econòmica baixa i una majoria
de població migrada. En canvi, als
districtes de les Corts i Sarrià-Sant
Gervasi tan sols s'hi duen a terme un
1,6% de les actuacions. Un jove educador
de carrer, que precisament recorre
aquest districte per detectar casos de
menors desatesos, assegura que "la
pressió dels Serveis Socials depèn
molt del barri. A Sarrià, per exemple, hi
ha un munt de niños llavero, fills de pares
que viatgen molt, treballen fins
tard i descuiden les seves responsabilitats
vers els xavals, que surten de l'escola
i s'estan al carrer fins que es fa de
nit. Però són famílies amb molts recursos
econòmics i ningú no els qüestiona
si han de tenir o no la tutela dels seus
fills i filles". "Crec que la DGAIA es basa
en criteris molt classistes a l'hora
d'elaborar els seus diagnòstics i que, si
ets soltera i amb pocs recursos, de seguida
esdevens un blanc perfecte. I
més si, a sobre, ets immigrada", diu Sille
(32 anys), a qui l'organisme va retirar
la tutela de la seva filla de tres anys.
Sille es va quedar embarassada
quan feia molt poc temps que era a
Catalunya i la seva situació econòmica
era inestable, però va decidir tenir
igualment la criatura. A partir del cinquè
mes, va haver de fer repòs absolut i
el seu cap la va amenaçar amb l'acomiadament.
Davant la perspectiva de
quedar-se sense feina, va recórrer als
Serveis Socials per sol·licitar ajuda
econòmica i allà li van aconsellar donar
la criatura en adopció. Davant la
negativa de la noia, van comprometre-
's a buscar-li una plaça en una residència
per mares solteres i la van allotjar
en una pensió. Sille explica que, quan
va sortir de comptes, l'assistenta social
de l'hospital l'assetjava contínuament,
repetint-li que no estava capacitada
per tenir cura de la criatura i
coaccionant-la perquè renunciés a la
seva tutela. Ella s'hi va negar de nou i
va marxar a casa. Un any després, els
Serveis Socials van reobrir l'expedient
perquè consideraven que es tractava
d'un cas de desatenció i van assumir la
custòdia de la nena, que des de llavors
viu en un centre d'acollida. Ara, Sille
dedica tots els seus esforços a intentar
recuperar la seva filla, assegura que la
postura de l'administració ha estat extrema
i dràstica i exigeix que es faci
justícia amb el seu cas, que ha exposat
davant el Síndic de Greuges.
No obstant això, la responsable de
premsa de la DGAIA assegura que l'organisme
sempre prioritza les solucions
que permeten que la criatura es quedi
amb la família –com, per exemple, oferir
formació als pares o establir plans
de millora de la situació familiar– i que
només es procedeix a la retirada immediata
de la tutela davant d'indicis de
maltractaments o abusos sexuals.
Entitats socials denuncien l'expulsió injustificada de tretze menors subsaharians d'un centre
Afinals de desembre, el Casal
d'Infants del Raval va fer pública
l'expulsió de tretze joves subsaharians
acollits a El Bosc, un dels
centres de dia que alberguen el contingent
–cada cop més elevat– de
menors que migren sols des dels
seus països d'origen. Tot i que els
seus passaports acrediten que tenen
entre 16 i 17 anys, la DGAIA assegura
que les proves radiològiques
fetes als joves confirmen que són
majors d'edat, motiu pel qual els va
derivar a la Creu Roja. Tanmateix,
el Casal d'Infants del Raval –que du
a terme els seguiment educatiu
dels expulsats– considera, basantse
en diversos estudis, que "les proves
que s'han fet tenen un marge
d'error de dos anys i, per tant, no són
prou fiables per deixar uns joves en
situació d'il·legalitat i sense cap
protecció ni acompanyament". Jordi,
que treballa com a educador social
d'un centre de menors immigrats,
confirma que "és cert que les
proves radiològiques de canell i
mandíbula no són del tot fiables i
que es poden donar casos, com
aquest, de menors que surtin com a
majors, tot i que també ens hem trobat
amb el contrari". I afegeix: "Suposo
que la DGAIA, en vista de la saturació
dels centres i dels pisos, s'ha
rentat les mans i els ha derivat, tot
i que tenia altres opcions". L'entitat
del Raval entén que l'expulsió dels
tretze nois respon a un intent de fer
callar les protestes del veïnat del
Bosc, que es queixa de la inseguretat
i de la presència de joves que
consumeixen substàncies tòxiques,
com dissolvent, a la zona. "Part de
la culpa que aquests joves s'aboquin
a les drogues rau en el funcionament
d'aquests centres. Estan
molt massificats i això fa impossible
un seguiment adequat de tots
els casos. Els xavals no se senten recolzats
en absolut i el context social
tampoc no hi ajuda. Són nois que no
tenen perspectives de futur, que és
una mica el que també ens passa als
joves d'aquí", explica l'educador social.
La Federació d'Associacions
de Veïns i Veïnes de Barcelona, també
implicada en la denúncia del cas
dels joves subsaharians, ha exigit a
les institucions la documentació
immediata dels joves i la seva inclusió
en un projecte de formació i inserció
laboral per pal·liar la situació
de desempar en què es troben
actualment.
______________________________________________________________________________
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
http://www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
DGAIA: prevenció o paranoia? Setmana Directa
DGAIA: prevenció o paranoia?
http://www.setmanaridirecta.info
CATALUNYA • DENUNCIEN IRREGULARITATS EN LA GESTIÓ DE LA DIRECCIÓ GENERAL D'ATENCIÓ A LA INFÀNCIA I L'ADOLESCÈNCIA (DGAIA)
Nora Miralles
redaccio@setmanaridirecta.info
Una mare soltera sense recursos
demana ajuda als Serveis Socials
per solucionar la situació
de precarietat que pateix. L'administració
li promet suport assistencial i
una plaça en una residència per a mares
solteres. Un cop allà, el personal
del centre inicia una avaluació exhaustiva
del seu comportament com a
mare, que es va fent més exhaustiva
fins que la institució proposa la retirada
de la custòdia dels fills, arran d'uns
supòsits de certesa qüestionable. Tot
sota la justificació d'estar vetllant per
la integritat física i psicològica dels
menors.
Aquest cas, que recorda l'argument
de "Ladybird, Ladybird" de Ken
Loach, és un dels molts que han denunciat
les persones signants de la
Carta de Recolzament a la Infància de
Catalunya. Totes elles afirmen que han
estat víctimes de presumptes irregularitats
per part de la Direcció General
d'Atenció a la Infància i l'Adolescència,
la DGAIA, i acusen l'organisme oficial
d'estar retirant tuteles sense una
ordre judicial prèvia i de basar-se en
suposicions i prejudicis socials i moralistes
a l'hora d'actuar. Un nivell econòmic
baix, una família monoparental,
una situació d'inestabilitat
laboral, un context d'immigració o factors
com el fet de no disposar d'una
banyera específica per a l'infant, sobreprotegir-
lo, sentir repulsió per les
deposicions del nadó, no mostrar il·lusió
pel naixement de l'infant públicament
o no tenir pressa per posar-li un
nom són condicionants a partir dels
quals les assistents socials de la
DGAIA decideixen si una menor està
en situació de desempar o no i si una
mare o un pare estan capacitats per
exercir com a tals.
Segons la Carta, el 72,1% de les retirades
de tutela de Barcelona tenen
lloc a Ciutat Vella, un districte amb
una renda econòmica baixa i una majoria
de població migrada. En canvi, als
districtes de les Corts i Sarrià-Sant
Gervasi tan sols s'hi duen a terme un
1,6% de les actuacions. Un jove educador
de carrer, que precisament recorre
aquest districte per detectar casos de
menors desatesos, assegura que "la
pressió dels Serveis Socials depèn
molt del barri. A Sarrià, per exemple, hi
ha un munt de niños llavero, fills de pares
que viatgen molt, treballen fins
tard i descuiden les seves responsabilitats
vers els xavals, que surten de l'escola
i s'estan al carrer fins que es fa de
nit. Però són famílies amb molts recursos
econòmics i ningú no els qüestiona
si han de tenir o no la tutela dels seus
fills i filles". "Crec que la DGAIA es basa
en criteris molt classistes a l'hora
d'elaborar els seus diagnòstics i que, si
ets soltera i amb pocs recursos, de seguida
esdevens un blanc perfecte. I
més si, a sobre, ets immigrada", diu Sille
(32 anys), a qui l'organisme va retirar
la tutela de la seva filla de tres anys.
Sille es va quedar embarassada
quan feia molt poc temps que era a
Catalunya i la seva situació econòmica
era inestable, però va decidir tenir
igualment la criatura. A partir del cinquè
mes, va haver de fer repòs absolut i
el seu cap la va amenaçar amb l'acomiadament.
Davant la perspectiva de
quedar-se sense feina, va recórrer als
Serveis Socials per sol·licitar ajuda
econòmica i allà li van aconsellar donar
la criatura en adopció. Davant la
negativa de la noia, van comprometre-
's a buscar-li una plaça en una residència
per mares solteres i la van allotjar
en una pensió. Sille explica que, quan
va sortir de comptes, l'assistenta social
de l'hospital l'assetjava contínuament,
repetint-li que no estava capacitada
per tenir cura de la criatura i
coaccionant-la perquè renunciés a la
seva tutela. Ella s'hi va negar de nou i
va marxar a casa. Un any després, els
Serveis Socials van reobrir l'expedient
perquè consideraven que es tractava
d'un cas de desatenció i van assumir la
custòdia de la nena, que des de llavors
viu en un centre d'acollida. Ara, Sille
dedica tots els seus esforços a intentar
recuperar la seva filla, assegura que la
postura de l'administració ha estat extrema
i dràstica i exigeix que es faci
justícia amb el seu cas, que ha exposat
davant el Síndic de Greuges.
No obstant això, la responsable de
premsa de la DGAIA assegura que l'organisme
sempre prioritza les solucions
que permeten que la criatura es quedi
amb la família –com, per exemple, oferir
formació als pares o establir plans
de millora de la situació familiar– i que
només es procedeix a la retirada immediata
de la tutela davant d'indicis de
maltractaments o abusos sexuals.
Entitats socials denuncien l'expulsió injustificada de tretze menors subsaharians d'un centre
Afinals de desembre, el Casal
d'Infants del Raval va fer pública
l'expulsió de tretze joves subsaharians
acollits a El Bosc, un dels
centres de dia que alberguen el contingent
–cada cop més elevat– de
menors que migren sols des dels
seus països d'origen. Tot i que els
seus passaports acrediten que tenen
entre 16 i 17 anys, la DGAIA assegura
que les proves radiològiques
fetes als joves confirmen que són
majors d'edat, motiu pel qual els va
derivar a la Creu Roja. Tanmateix,
el Casal d'Infants del Raval –que du
a terme els seguiment educatiu
dels expulsats– considera, basantse
en diversos estudis, que "les proves
que s'han fet tenen un marge
d'error de dos anys i, per tant, no són
prou fiables per deixar uns joves en
situació d'il·legalitat i sense cap
protecció ni acompanyament". Jordi,
que treballa com a educador social
d'un centre de menors immigrats,
confirma que "és cert que les
proves radiològiques de canell i
mandíbula no són del tot fiables i
que es poden donar casos, com
aquest, de menors que surtin com a
majors, tot i que també ens hem trobat
amb el contrari". I afegeix: "Suposo
que la DGAIA, en vista de la saturació
dels centres i dels pisos, s'ha
rentat les mans i els ha derivat, tot
i que tenia altres opcions". L'entitat
del Raval entén que l'expulsió dels
tretze nois respon a un intent de fer
callar les protestes del veïnat del
Bosc, que es queixa de la inseguretat
i de la presència de joves que
consumeixen substàncies tòxiques,
com dissolvent, a la zona. "Part de
la culpa que aquests joves s'aboquin
a les drogues rau en el funcionament
d'aquests centres. Estan
molt massificats i això fa impossible
un seguiment adequat de tots
els casos. Els xavals no se senten recolzats
en absolut i el context social
tampoc no hi ajuda. Són nois que no
tenen perspectives de futur, que és
una mica el que també ens passa als
joves d'aquí", explica l'educador social.
La Federació d'Associacions
de Veïns i Veïnes de Barcelona, també
implicada en la denúncia del cas
dels joves subsaharians, ha exigit a
les institucions la documentació
immediata dels joves i la seva inclusió
en un projecte de formació i inserció
laboral per pal·liar la situació
de desempar en què es troben
actualment.
______________________________________________________________________________
الجماعى DRARI دراري للبحوث التشاركيه العمل من اجل حقوق الطفل
Colectivo DRARI دراري de Investigación Acción Participativa por los Derechos del Niño
DRARI دراري Haurren Eskubideen Aldeko Ikerketa Ekintza Partaidetza Kolektiboa
Collectif DRARI دراري de Recherche et d'Action Participative pour les Droits de l'Enfant
Collective DRARI دراري of Participative Investigation Action by the Rights of the Child
General: DRARI.Col.lectiu.IAP.Drets.Infant@gmail.com
Juristes i casos de menors.Juristas y casos de menores: DRARI.Jurista@gmail.com
http://www.DRARI-Col-lectiu-JURISTA-Drets-Infant.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
